“Hi ha una ruptura generacional”. Ja feia dues o tres quantes nits de barricades alçades en diverses poblacions dels Països Catalans com a resposta a l'empresonament de Pablo Hasél. Les tertúlies intentaven analitzar lels motius de qui encenien els contenidors. M'estava eixugant el cap mentre escoltava la ràdio. I algú ho va deixar anar: “Ruptura generacional”.
Cert, són majoritàriament joves les persones que s'enfronten a la policia arran de l'empresonament del raper. Cert, els joves estan especialment colpejats per la crisi que ja arrossegàvem i ara per les conseqüències de la gestió de la pandèmia de la Covid-19. Però d'aquí a parlar de ruptura generacional?
Jo no he vist mai tant comprensió intergeneracional amb l'emprenyamenta que porta a molts a enfrontar-se amb la policia.
Més aviat jo parlaria de ruptura per part dels poderosos dels fràgils equilibris que permetien legitimar el sistema en àmplies capes de la societat i mantenir l'anhelada pau social per part de qui ostenta els privilegis.
Fa molts anys que estan destrossant el limitat estat del benestar que empenyia la majoria al conformisme (un conformisme alimentat també per quaranta anys de dictadura, per la repressió brutal que la va sustentar i per una transició molt poc democràtica). Anys d'acumulació de retallades, de privatitzacions, de pèrdua de poder adquisitiu, d'escanyar cada vegada més les classes populars.
Qui ho pateix de forma descarnada és qui venia d'una posició més inestable. I els joves es troben entre aquests.
Fa uns mesos, parlava amb un historiador amic sobre la revolta del gueto de Varsòvia. Una revolta heroica que van protagonitzar principalment joves de les organitzacions comunistes jueves, fins i tot adolescents. No lluitaven per ells, deien, lluitaven perquè no volien morir resignats, “volem salvar la humanitat”, van deixar escrit. L'historiador amic em va dir que s'havia preguntat el motiu per al qual només es van revoltar els joves. “M'he imaginat a mi mateix en aquell context, i m'he vist amb el meu fill i se'm fa difícil veure'm en la revolta si l'hagués hagut d'estar cuidant”.
Soc conscient que són dos moments històrics incomparables, però la reflexió de l'amic m'ha retornat aquests dies.
Vaig ser a la primera de les manifestacions a Barcelona, la del dimarts. Hi vaig anar amb el meu fill, que té nou anys, i unes quantes famílies de la seva classe. Però quan la mobilització va començar a caminar, només en vam quedar dues. Les altres tenien fills més petits i ja tocava anar a sopar. Hi havia una gentada enorme a la manifestació. Érem moltíssims i d'edats molt diverses. Sí, un gruix important eren joves. Però també hi havia molts cabells blancs i molta gent de la meva edat. Quan vam ser a Gal·la Placídia, vam decidir marxar per prevenció.
Fa vint anys, si haguessin empresonat un cantant dels que a nosaltres ens agradaven, gairebé només ens hauríem mobilitzat gent jove. La generació que vam recuperar la lluita als carrers, que vam impulsar el moviment okupa, que vam començar a tornar a articular l'independentisme combatiu. Encara no havia esclatat la bombolla immobiliària i financera que va empènyer a la crisi, encara no hi havia hagut les retallades, encara no hi havia hagut la sentència de l'Estatut, encara no ens havíem assegut a les places amb el moviment del 15M ni tampoc havia començat el procés. Ni havíem viscut l'1 d'octubre ni els empresonaments i exilis posteriors, ni la repressió amplíssima amb gairebé 3.000 imputats.
Xifres i estadístiques s'amunteguen per ajudar-nos a fer un retrat d'una situació que veiem en les vides d'amistats, familiars i veïnes; i en les nostres. La passada tardor vam saber que 320.000 persones han estat desnonades a Catalunya entre 2008 i 2019 (dada de l'Observatori DESC). L'atur general ha crescut i en els joves està disparadíssim. Centenars de milers de persones viuen en un ERTO que no saben en què desembocarà. Les llars monoparentals amb una dona al capdavant pateixen dificultats econòmiques de manera especialment greu. Moltíssima gent gran sobreviu amb unes pensions ridícules. No cal que segueixi, oi?
No, això no és una ruptura generacional, això és una reacció irada fruit del descrèdit d'un sistema que no ens deixa altra que sortir al carrer a protestar i alçar barricades per protegir-nos dels cops de porra i les bales de foam.
Que per què la majoria són joves? Perquè els anys de treball ens han encarcarat i ja no correm com abans, perquè tenim unes obligacions a pagar cada mes i si acabem a comissaria podem perdre la feina, perquè tenim filles i fills i els hem de donar el sopar, i posar al llit, i portar-los a escola l'endemà.
El que m'agradaria pensar és que en algun moment tota aquesta energia col·lectiva que vivim a les manifestacions la sabrem convertir en eina de transformació per construir un món nou.
