L’independentisme, i en particular els republicans, han cimentat el seu èxit electoral gràcies, en bona mesura, al Baix Llobregat i al conjunt de les àrees metropolitanes. A ciutats com Santa Coloma de Gramenet, l’independentisme s’ha erigit, per primer cop, com a segona força política. Els d’Oriol Junqueras hi segueixen en línia ascendent. Ja sumen el 15% dels vots, 13,3% el 2017. Mentrestant, Junts segueix reculant (ara ja per sota del 5% i la CUP recupera terreny, amb una modesta bossa de vots del 3,4%.
La jove gramenenca Anna Balsera serà diputada al Parlament. Mai abans l’independentisme havia comptat amb una diputada d’aquesta ciutat, de més de 120.000 habitants. Tants com sumen les comarques del Ripollès, la Cerdanya, el Solsonès, el Pla de l’Estany, el Pla d’Urgell i la Segarra. Comarques totes elles de clara majoria independentista que ha estat revalidada a l’alça aquest 14 de febrer de 2021.
La tendència de Junts per Catalunya a perdre gas a les regions metropolitanes no ha fet més que accentuar-se malgrat partir de mínims històrics. Així, al Baix Llobregat, Junts per Catalunya ha passat d’un 11,34% el 2017 a un 10,76% el 2021. En canvi, els republicans han millorat el seu resultat. Si el 2017 van aconseguir una fita convertint-se en la tercera força política amb un 18,79%, el 2021 s’han convertit en la segona força política amb 19,80%. I per primer cop han obtingut un millor resultat al Baix Llobregat que al Gironès (19,80% versus 19,54%), una circumstància inèdita i que hauria estat impensable fa uns anys. És cert que tant ERC com Junts han retrocedit al Gironès. Però per a l’independentisme té una importància ben relativa, perquè els seus vots han anat a parar a la CUP i el PDeCAT. I la majoria independentista no només s’ha mantingut, sinó que s’ha vist reforçada.
La gran virtut dels republicans no és tant haver passat per davant de Junts sinó com ho han fet. La seva victòria ha estat gràcies a la capacitat per seguir sumant vots al Baix Llobregat i a les ciutats del Barcelonès o els vallesos, sempre més complicades per a l’independentisme. A Badia del Vallès, població on el conjunt de l’independentisme suma el 18,85% dels sufragis, ERC passa de l’11,60% al 12,11% metre Junts passa d’un minso 3,75% a un residual 2,90%. La mateixa tendència s’observa a Barberà del Vallès, on ERC passa del 16,7% al 18,96% i és segona força mentre que Junts passa del 7,58% al 6,81%.
Mentre que ERC té una implantació territorial molt homogènia, la formació nacionalista de Carles Puigdemont guanya clarament a les comarques més independentistes (excepte a l’Ebre, territori republicà) i queda relegada fins a sisena força a ciutats com Cornellà, Viladecans, Sant Andreu de la Barca, el Prat de Llobregat o l’Hospitalet de Llobregat, segona ciutat del país. En totes aquestes ciutats, ERC és segona força. A l’Ebre, ERC escombra. L’Amposta d’Adam Tomàs, al Montsià, és la capital de comarca més republicana.
Junts es mostra competitiva en les zones on l’independentisme ja és clarament hegemònic. Però punxa estrepitosament a la zona més poblada del país, consumant una debilitat que ja es va fer més que evident a les eleccions municipals de 2019 quan va perdre la representació a ciutats tan importants com Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, el Prat de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Viladecans o Sant Boi de Llobregat, entre d’altres. Les dades són demolidores. El discurs de l’independentisme ‘nítid’ s’estavella precisament allà on més imprescindible és fer-hi forat. Per contra, l’independentisme republicà es consolida com l’únic pal de paller alternatiu als governs del PSC.
El Baix Llobregat és un bany de realitat elecció rere elecció. Però lluny de prendre’n nota, el puigdemontisme accentua la seva desvertebració electoral volent ignorar que és inviable tota República que visqui aliena a la realitat metropolitana. Pretendre fer un país estressant els convençuts i defugint el principal repte de l’independentisme –si de debò vol guanyar– és tant com apostar per l’empat infinit en el millor dels casos. Tota vegada que aquesta és una aposta política nostàlgica que ens retorna a la sociovergència que s’ha repartit el país: les regions metropolitanes per al PSC, les comarques per als nacionalistes. Així no es va enlloc si no és a perpetuar un model que és imprescindible de superar per guanyar.
El puigdemontisme pot resultar eficaç en termes partidistes (transvàs de vots interns dins l’independentisme, però si es tracta de seguir avançant allà on l’independentisme té una necessitat imperiosa de sumar, només el junquerisme es mostra eficaç.
