Durant la passada campanya electoral les especulacions sobre la formació d’un tripartit al govern de la Generalitat de Catalunya van ser abundants. PP i Ciutadans en van parlar al Congrés dels Diputats, s’entén que amb la finalitat de desgastar els socialistes acusant-los de flirtejar amb l’independentisme i, així, convertir-los en sospitosos d’una espanyolitat deficient i impura. Havent-se situat el PSC com a opció favorita dins del bloc unionista, calia fer planar l’ombra del dubte sobre el seu comportament postelectoral, procurant que els votants que tenien com a prioritat la qüestió nacional no se la volguessin jugar i optessin per una altra candidatura. Els populars fins i tot feien referència al fantasma del tripartit als seus espais radiofònics de propaganda electoral gratuïta.
Per la banda independentista, Laura Borràs i la llista de Junts per Catalunya són els qui més van insistir en alertar de la possibilitat de la reedició del pacte del 2003 al capdavant del govern català, quan el PSC, ERC i Iniciativa per Catalunya es van posar d’acord per fomentar l’alternança en una institució que duia dècades essent monocolor i ja començava a fer pudor de resclosit o, fins i tot, de podrit.
La campanya mediàtica que va seguir al relleu de CiU a la Generalitat va ser tant potent i persistent que és normal que encara avui se n’utilitzin els vestigis: es deia que s’havia entregat la màxima institució del país a l’espanyolisme, en un acte de traïció vil i menyspreable. La realitat és que, aleshores, el PSC i CiU eren igual d’independentistes –gens ni mica-, amb un partit socialista que encara no havia acabat amb qualsevol petit indici de catalanisme i una Convergència que s’entenia d’allò més bé amb el PP, pactava retallades de l’autogovern a Madrid i s’embutxacava els quartos, tal com s’ha acabat demostrant reiteradament. No era la infidelitat a la nació el veritable problema, sinó que es resumia amb el famós lament de Marta Ferrusola: “és com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Però la propaganda del 2021 no pretenia només fer reviure les baixes passions d’aquelles dates pretèrites. Es tractava de fer el mateix que feien PP i C’s contra Illa, però a la inversa: que ERC fos vista com una opció poc fiable entre el sector dels seus votants que prioritza la independència a qualsevol altra cosa.
El tripartit ha estat també el leitmotiv de les posades en escena dels Comuns. Els hereus de l’antiga Iniciativa per Catalunya sabien que aquesta era l’única forma de tornar-los a situar en la centralitat política per diversos motius: perquè només amb aquella fórmula han tingut accés a l’executiu català, perquè els altres partits tenen altres combinacions possibles mentre que la seva política d’aliances passa indefectiblement pel PSC i, finalment, perquè en l’actual estat de les coses seria l’única manera que tindrien de defugir el debat nacional que tant els incomoda.
Durant la campanya electoral tant ERC com PSC van negar categòricament que aquesta variable estigués sobre la taula, cosa que no va evitar que les especulacions omplissin tertúlies televisives i radiofòniques, debats electorals, columnes d’opinió i rodes de premsa dels candidats. En determinats moments semblava que fos la qüestió central a dirimir amb aquelles votacions i, fins i tot, s’hi especulava als noticiaris televisius. Algunes empreses d’enquestes presentaven els seus pronòstics sumant els diputats dels partits independentistes, per una banda, i dels del suposat tripartit, per l’altra.
Un cop fet el recompte i acabat el frenesí de campanya, del tripartit no se n’ha tornat a sentir més. Ara que socialistes i republicans ja podrien desemmascarar-se i revelar el seu veritable i caragirat propòsit, resulta que en les travesses de les negociacions per formar govern la pèrfida aliança hi és completament inexistent. És a dir, que tota la campanya va girar al voltant d’una ficció. Algú demanarà perdó per tanta tabarra?
