Les eleccions del 14 de febrer de 2021 les recordarem sobretot per haver de celebrar-les enmig d’una pandèmia global. Ens hem acostumat tant a parlar de la covid19 que potser no som conscients del que significa i significarà en els propers anys. És cert que la nostra societat superarà el repte que ha plantejat la malaltia gràcies al desenvolupament de vacunes i millors tractaments mèdics. Però també és cert que hem de poder treure lliçons de la crisi.
Aquesta malaltia ens ha fet adonar que, en ple segle XXI, som fràgils i que estem a mercè de la natura, malgrat com a humanitat hem estat capaços d’accelerar al màxim el desenvolupament tecnològic. De fet sempre ho hem estat, malgrat els nostres intents per controlar i minimitzar aquesta dependència, o dissimular-la. La pandèmia també ha agreujat les creixents desigualtats socials amb la crisi socioeconòmica que han suposat les mesures de restricció de moviments i contactes. Qui més ho està fent palès són els més joves, amb les manifestacions i protestes dels darrers dies arran de l’empresonament de Pablo Hasél, que han canalitzat bona part d’aquest sentiment fragilitat i desesperança.
Sobre els fets d’aquests dies em venen al cap els aprenentatges d’Arcadi Oliveres, home de pau i compromès amb la lluita per la igualtat social, que ens diu que el primer pas i més important per promoure qualsevol canvi social és la presa de consciència i la reflexió per part de la ciutadania. Així, cal prendre consciència de què el sistema socioeconòmic i de poder que ens ha dut al present ha de canviar estructuralment, per a fer-lo més compatible amb la preservació dels recursos naturals com a bé comú i per acabar amb la dinàmica d’acumulació de riquesa per una minoria a costa de la precarització laboral i la pauperització de la majoria. Això passa necessàriament per refermar les bases de la cultura democràtica i del sentit de comunitat en la cultura general i l’opinió pública. Segurament això és molt difícil en un “sistema” que durant molts anys ha desprestigiat i menystingut la cultura de la cooperació i l’exercici de la política i dels drets d’expressió i manifestació. I tanmateix, la única manera de canviar aquesta realitat és a través de la democràcia, en favor de les llibertats col·lectives a través de la política i els drets d’expressió i manifestació.
Un dels lemes que s’ha vist aquests dies a les manifestacions és “Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil”. Tot i que tenen part de raó en dir-ho, cal poder expressar obertament que això és fals; de fet, la violència és la cultura del sistema autoritari i opressor i és la condició amb la que sempre guanya. És cert que després de manifestacions de centenars de milers de persones demanant el dret a decidir i després d’organitzar un referèndum, que és l’expressió màxima de respecte al principi democràtic, la resposta que s’ha rebut del “sistema” ha estat la violència policial, la repressió judicial i la criminalització d’una opció política democràtica i legítima. Això ha generat frustració i sensació d’impotència. Però també hem après que només la democràcia acaba amb l’autoritarisme i les generacions presents hem assumit la responsabilitat d’acabar definitivament amb la cultura feixista i autoritària, hereva del franquisme, que després de 46 anys perviu a la nostra societat.
Per això volem la reconstrucció de la pandèmia amb polítiques d’esquerres i a partir de grans consensos i pactes socials, perquè la nostra societat sigui sostenible ambientalment, socialment i econòmicament, i perquè la igualtat i els principis democràtics marquin la governança política i la cohesió social. I això vol dir, també, avançar en la construcció de la República catalana
