La partida no té final. El joc per controlar el tauler del territori valencià conté recompenses econòmiques tan elevades que la renúncia al seu control no és una opció. Després de dècades de victòries d’urbanisme voraç amb els recursos naturals —amb jugades magníficament planificades per la dreta autonòmica—, el primer Govern del Botànic va aconseguir imposar, amb nombrosos entrebancs, la seua estratègia progressista, més respectuosa amb el medi i el paisatge. Les immobiliàries no van tardar a moure fitxa i la resposta de la justícia ha estat l’escac.
El Pla d’acció territorial de la infraestructura verda del litoral valencià (Pativel) va ser una de les prioritats de la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori. Encapçalada amb valentia per María José Salvador (PSPV), poc de temps després de les eleccions va començar a endreçar la partida pel territori autonòmic. La primera jugada, aprovar el decret del Pla d’acció territorial sobre prevenció de risc d’inundació al territori valencià, una planificació tan rellevant en l’escenari de canvi climàtic, d’increment de fenòmens meteorològics extrems, com ara el temporal Gloria a la Vega Baixa.
El segon gran moviment del departament autonòmic de Salvador als inicis del primer Botànic: el Pativel, dissenyat amb deteniment, elevats llindars en sostenibilitat i amb un treball de negociació lloable. La tenacitat i la constància del director general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge, José Luis Ferrando (Compromís) va ser imprescindible per fer possible aquest important gir a l’escaquer, fet amb coratge i sentit de la responsabilitat.
El Pativel va esdevindre ensenya de les polítiques territorials verdes a una costa valenciana assetjada pel formigó, amb un paisatge ferit pels anomenats plans d’actuació integrada (PAI) i un litoral cada vegada més fragmentat, amb una biodiversitat menys cuidada i amb uns ecosistemes amb continuïtat decreixent. Aquesta planificació —com va succeir amb posterioritat amb el Pla d’acció territorial de protecció de l’horta— implicava, a més a més, un profund viratge de perspectiva del territori costaner, amb capacitat de mostrar que una altra economia era possible, allunyada de la rajola amb guanys a curt termini.
Aprovat en maig de 2018, aquest Pla plantejava un limitació molt polèmica des dels sectors de la construcció i les ideologies més conservadores poc o gens ambientalistes, atrinxerats en el vessant oposat del tauler: la preservació de la franja de 500 metres de la línia de la Mediterrània on es limitaven totes les actuacions. D’altra banda, per primera vegada, s’afavoria la connectivitat dels ecosistemes o l’habilitació de corredors lliures de vehicles de motor al llarg de la costa valenciana.
Aquelles veus autoritzades que tant havien criticat amb professionalitat i fonament les polítiques agressives amb el sòl de primera línia de platja, com també els col·lectius conservacionistes i una gran part de la ciutadania, van aplaudir el moviment de peces del nou executiu d’esquerres al capdavant de la Generalitat Valenciana. Pel contrari, altres departaments autonòmics del primer Botànic no van mostrar la gallardia de María José Salvador —la qual, lamentablement, en el segon Botànic va deixar la gestió per la vicepresidència primera de les Corts Valencianes, i de José Luis Ferrando, que també va apartar-se de la primera línia de la política autonòmica. En aquell moment, el catedràtic d’Anàlisi Geogràfica de la Universitat d’Alacant Jorge Olcina argumentava que la normativa mostrava l’intent de protegir de la urbanització unes 7.554 hectàrees de sòl del litoral valencià, amb unes directrius, a més, alineades amb normatives europees ambientals i de preservació de la biodiversitat.
El moviment de peces va ser ràpid. El grup immobiliari Torreviñas S.L.U., amb seu a Torrevella, va presentar un recurs contenciós administratiu, que, fa pocs dies, ha acabat amb un escac al Pativel per part d’una sentència d’anul·lació del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Aquesta decisió no ha comptat amb la conformitat d’un dels tres magistrats i al·ludeix a possibles defectes de forma aliens a l’objectiu principal del decret, la preservació del medi ambient, el patrimoni i el paisatge costaner. De fet, es qüestionen aspectes formals en contra del criteri de l’advocacia de la Generalitat i del Consell Jurídic Consultiu. Tant és així que Compromís adverteix que la sala “s’aparta inexplicablement i radical del seu criteri davant de recursos idèntics fallats amb anterioritat”. L’executiu autonòmic mourà fitxa, amb el recurs de la sentència en cassació, per tal d’evitar l’escac i mat definitiu en aquest joc pel litoral verd valencià.
