L'actualitat de la setmana posterior a les eleccions del 14-F ens deixa sense treva. Als resultats d'aquests comicis i la seva conseqüent administració (interferida, ara ja sí, per les togues), s'hi suma el segrest en forma de detenció (demencial) al raper Pablo Hasél. Una detenció que ha acabat desembocant en un seguit de protestes als carrers que mostren el rebuig ciutadà majoritari a la decisió “del sistema” de tancar algú per expressar lliurement les seves idees “contra el sistema” a través d'unes cançons. Veient les imatges dels aldarulls que han acompanyat algunes d'aquestes concentracions, un pot arribar a entendre que sobretot les generacions més joves es rebel·lin. Honestament, els estem deixant un món ben galdós: entre la crisi climàtica, l'atur juvenil, la manca d'oportunitats i ara l'atac als seus drets fonamentals, entre els quals el d'expressió, podem dir sense por a equivocar-nos que aquests joves seran les primeres generacions de persones que hauran viscut pitjor que els seus predecessors. I això, en una societat que es vol democràtica, moderna i justa és un drama.
Igualment, quan aquest debat sobre la llibertat d'expressió és més viu que mai, potser perquè comencem a entendre allò de “Si ens toquen a una, ens toquen a totes” o, dit d'una altra manera, “Ara és Hasél com abans va ser Valtònyc però qualsevol dia pots ser tu”, es filtren imatges d'una manifestació feixista a Madrid que faria més pena que altra cosa si no fos que la cosa va de debò. A l'Estat espanyol no guanyen per disgustos: les ambaixades d'Israel, Rússia i Alemanya han fet públic el seu rebuig sense pal·liatius a l'homenatge que alguns (i algunes, extremadament joves) van professar a la División Azul. L'ambaixadora d'Israel a Espanya ha dit, concretament, que les imatges li semblen “repugnants”.
Davant de tot aquest collage, algunes reflexions ràpides. Sobre les eleccions. Tot i la repressió, la gent no s'arronsa. Vam votar obligats pels tribunals i no obstant això l'independentisme mostra de nou un enfortiment del moviment en tant que supera el llindar del 50% dels vots. D'acord, ara la vicepresidenta espanyola diu que ni 50, ni 51 ni res de res (oh, sorpresa) però, malgrat la desmobilització i la superació de “l'hora zombi” de votació (de set a vuit del vespre), els independentistes han respost tot i que en alguns moments els hem donat raons per no fer-ho. I encara que l'Estat espanyol se'n desdigui (a posteriori), nosaltres, amb fermesa, anem assolint fites i així ho han llegit els mitjans internacionals: l'independentisme guanya el plebiscit i es veu novament refrendat a les urnes.
Sobre Hasél: més enllà del circ mediàtic en què pràcticament tots els mitjans de comunicació van convertir l'hora de la seva detenció (ens ho hauríem de fer mirar, el groguisme també s'expressa en català), la seva és una causa amb fons i compartida. Més quan el seu empresonament ha coincidit amb l'acte filonazi de Madrid. Pablo Hasel va demanar que el seu cas transcendís les fronteres catalanes i penso que, de nou gràcies a la solidaritat de la gent, això està passant. Veurem com acaba però no d'una manera passiva. Farem per defensar la seva llibertat que és, no ho oblidem, la millor manera de defensar la nostra.
I a manera de resum, una imatge: als qui volen passar pàgina de tot (aquest tot inclou la repressió, la presó i l'exili), als qui volen que oblidem que l'Estat espanyol sosté incomprensiblement una monarquia corrupta, als qui no els agraden les manifestacions (ni les que acaben sense ni un paperet a terra ni les que deixen contenidors cremats)... En definitiva, als qui ens volen mutejats, que respirin profundament i agafin aire perquè la cosa va per llarg i farà de mal empassar.
