El llistó electoral del País Valencià és una eina antidemocràtica que ofega la veu d’una bona part de la societat valenciana. Sempre ho ha estat. Haver de sumar més del 5% autonòmic per tenir representació esdevé un mur carcerari que, de manera sistemàtica i grotesca, emmordassa milers de votants i esborra els matisos d’un País Valencià més divers i complex que el seu parlament. Dos-cents mil valencians muts, com qui diu, vetlant els vots morts del cementiri democràtic.
Com la llengua o l’infrafinançament històric, la reducció justa i necessària del llistó electoral es dibuixa com un debat clàssic de la política valenciana, on la jaqueta es bescanvia amb impudícia per motius partidistes. Ciutadans n’és l’exemple fefaent. Defensors del 3% autonòmic, van canviar d’idea en créixer electoralment; ara, amb presència rellevant a les Corts però temorosos després del daltabaix patit a Catalunya, reaccionen a la proposta del Botànic per rebaixar el llistó amb ambigüitat calculada. A l’espera, si més no, de com bufe el vent.
La barrera actual del 5% al País Valencià resulta una anomalia democràtica insuportable, sobretot si es compara amb els països i regions de l’entorn. Catalunya, sense anar més lluny, té el llistó en el 3% i, damunt, ni tan sols autonòmic, sinó per circumscripcions. Dit d’una altra manera, un partit valencià que arribe al 4,9% dels vots a tot el país no té dret a diputats; un partit català que obtinga un 3% dels vots només en una província sí que en té.
El pitjor és que no es tracta només d’una pèrdua de veu limitada a quatre anys, sinó que els efectes de la tanca del 5% generen canvis de tendència i una necessitat de vot estratègic que, a llarg termini, condiciona ideologies i, fins i tot, la mateixa democràcia. Una tesi que, després de quatre dècades d’eleccions, resulta fàcilment demostrable.
Si el País Valencià tingués el sistema electoral català o, com a mínim, una barrera raonable del 3% autonòmic, el valencianisme d’arrel fusteriana hauria tingut representació des del dia 1. Des d’aquell llunyà 1983 en què la Unitat del Poble Valencià (UPV) de Doro Balaguer es va quedar fora de les Corts amb quasi 60.000 vots i un 3,1% de l’electorat. Més sagnants encara van ser els comicis de 1991, on la UPV de Pere Mayor va quedar fora amb més de 73.000 sufragis i un 3,7% del vot, o les eleccions de 1999 i 2003, on van superar els 100.000 vots i obtingueren uns percentatges superiors al 4,6%. Xifres, en tot cas, que haurien proporcionat uns quants diputats a Catalunya sense cap problema.
Aquests guarismes estan darrere de tots els salts mortals que la UPV ha fet des d’aleshores ençà: la UTE electoral de 1987 amb Esquerra Unida, la conversió a Bloc Nacionalista Valencià, la pèrdua de cognoms per a restar només Bloc, el primer Compromís (encara “del País Valencià”) en 2007, el Compromís de 2011... Què hauria passat d’entrar amb diputats propis en 1983? Mai no ho sabrem, ja que la política-ficció és més ficció que política.
El que sí sabem és que el mur d’empresonar ideologies del 5% és una trituradora de partits. Amb el sistema de Catalunya i altres parlaments autonòmics, haurien tingut representació al País Valencià formacions com el Partit Demòcrata Liberal (PDL) o el CDS de 1991, amb Alejandro Font de Mora, la desaparició dels quals va engreixar el poder electoral del PP. També s’hauria evitat que els populars engoliren Unió Valenciana que, amb Hèctor Villalba, es va quedar fora amb més de 100.000 vots, un 4,76% i més suport en la circumscripció de València que partits que obtingueren diputats. La també desapareguda UPyD hauria entrat per Alacant en 2011 i, fins i tot, ERPV, coaligada amb EU, hauria tingut representació en 2015.
No cal fer política-ficció per intuir com podria haver canviat la història del País Valencià. Només cal mirar els veïns catalans i fer un paral·lelisme senzill. Amb el llistó electoral valencià, a Catalunya, la pròpia ERC s’hauria quedat fora del parlament en 1984 i 1988; Iniciativa, germen dels Comuns, no hauria entrat en 1999; Ciutadans, que ha arribat a ser la força més votada i ara dubta si donar suport al 3% valencià, s’hauria esborrat en 2006 i 2010; la CUP no hauria entrat en 2012 ni en 2017 i, fins i tot, el PP no tindria avui representació.
No és, per tant, una simple qüestió de respectar minories o mostrar els matisos de la societat. Que també. És una emergència democràtica perquè el llistó del 5% deixe d’assetjar els valencians cap al vot estratègic permanent. Una estratègia que, a la llarga, assimila les nostres Corts al Congrés estatal i condiciona la democràcia amb majories irreals cimentades sobre ciutadans que han de triar si voten amb el nas tapat o la boca emmordassada.
