Les eleccions d’aquest diumenge 14 de febrer tenen un titular inapel·lable. Per amargor dels jutges que van maldar per decidir quan es votava i sorpresa de les forces que volien retardar-les, l’independentisme no ha reculat, sinó que s’ha mantingut i ha aconseguit fins i tot un objectiu llargament anhelat, el 50 per cent de vots... Tot i que sigui en unes eleccions amb una de les participacions més baixes de la història recent, marcada per la Covid19, i amb un nou Parlament on l’extrema dreta de VOX se situarà com a quarta força política.
De tota manera, que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. S’ho preguntava la mateixa nit del 14F, un analista prou perspicaç com és el futbolista Gerard Piqué, d’una manera breu i sintètica: “Majoria de vots independentistes. I ara, què?”
Efectivament, el bloc independentista suma 74 diputats dividits en tres forces polítiques i amb un significatiu canvi en el lideratge. Finalment, trencant tots els seus mals fats i la campanya cada dia més llarga, ERC aconsegueix un exigu marge de 30.000 vots per avançar Junts per Catalunya. Tot sembla indicar que Pere Aragonès aconseguirà la presidència de la Generalitat amb els vots de Junts i la Cup, allunyant el fantasma de la repetició electoral, que les darreres setmanes s’havia fet fort a les tertúlies i als comentaris dels analistes polítics. Cal destacar que Pere Aragonès haurà arribat al lideratge d’ERC pràcticament per accident –o més ben dit, per culpa de la repressió– i haurà aconseguit el que ni Carod, ni Puigcercós ni el mateix Junqueras van assolir: relligar amb les figures històriques del seu partit, com Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla o Josep Tarradellas. En un partit tan orgullós de la seva pròpia història, això no és un detall menor. I marcarà, vulguin o no, el futur polític d’Oriol Junqueras com a líder del partit.
De moment, les altres dues forces independentistes amb representació parlamentària li han allargat la mà, mentre el nou líder republicà prefereix situar-se al centre del que ell anomena front ampli, amb el que aspira aconseguir el suport –ara mateix poc probable– dels Comuns, apel·lant al seu suport al dret a decidir i a la llibertat dels líders polítics i socials condemnats per la sentència del Procés, i a la majoria d’esquerres que també es pot observar si se suma el PSC a l’equació.
En aquest sentit, tot i la victòria en vots del PSC, la proposta de Salvador Illa de passar pàgina haurà d’esperar. Quan es va despertar, l’independentisme continuava allà, i per més que vulgui encapçalar descaradament el bloc constitucionalista, el seu futur i, especialment, el de Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol, passa per mantenir els acords amb les forces independentistes i aconseguir preservar-les lluny de l’enfrontament en el futur Parlament. De fet, si el PSOE ha forçat el relleu d’Iceta, ningú pot assegurar que el PSOE no insti al seu líder regional a alguna mena d’acord amb ERC i el bloc independentista.
Tornant a la pregunta inicial, si en les properes setmanes l’independentisme aconsegueix formar un govern amb una base parlamentària sòlida, quin serà el full de ruta independentista? La via àmplia d’ERC, gradualista i possibilista, centrada en la reivindicació de l’amnistia per presos i exiliats i el referèndum acordat amb el govern espanyol ha estat avalada per més de mig milió de votants, encara no la meitat dels votants independentistes, mentre la via irredempta de Junts x Catalunya, que aposta per la confrontació i la legitimitat de l’1 d’Octubre, ha obtingut pràcticament el mateix suport popular. Dues estratègies confrontades i oposades, llastades pels enfrontaments continus entre forces polítiques que, com recordava l’escriptor Francesc Serés, s’hauran de tornar a posar en desacord. I no només això, sinó governar enmig d’una crisi d’una magnitud encara avui desconeguda i demostrar que, més enllà de la retòrica, dominen la gestió i l’administració. El Dragon Khan del Tripartit pot semblar el plàcid Tramvia Blau al costat d’aquest hipotètic govern.
L’independentisme català no ha desaparegut, malgrat que faci temps que el Procés, tal com es va viure fins al clímax del 2017, sigui mort. Ha obtingut llindars que s’havien plantejat com a objectius per fer un pas endavant. Però, ens podem preguntar si les seves forces que el representen seran capaces de posar-se d’acord en una estratègia política factible, realitzable i multitudinària pels propers anys. Si fem cas al que hem viscut des de l’1 d’Octubre, posant la lupa en l’esgotadora picabaralla mediàtica, només podem caure en el pessimisme. Si observem els processos històrics obrint el zoom a l’equívoca manera de Deng Xiaoping quan va ser preguntat per la Revolució Francesa, hauríem de mantenir alguna mena d’esperança. Una esperança de proporcions bíbliques, si teníem en compte el passat recent.
