Ho havíem dit tots: en les últimes eleccions catalanes ningú no s’esperava gaires transvasament entre el bloc independentista i el contrari a la independència (dir-ne constitucionalistes amb Vox a dins és un sarcasme), però s’esperava amb curiositat com es redistribuirien els vots a l’interior de cadascun dels blocs. I és aquí on han passat coses rellevants. Molt rellevants en termes quantitatius en el bloc contrari a la independència i poc rellevants quantitativament però significatius políticament en el bloc independentista.
Comencem pels contraris a la independència. Ciutadans era un globus desarrelat i artificial, inventat als despatxos i alimentat a les televisions, que va servir a molts catalans per dir que no clarament a la independència en un moment gairebé de pànic, després del primer d’octubre. Feta aquesta funció, i amb noves ofertes sobre la taula, el vot de Ciutadans tenia moltes possibilitats de tornar a ser residual i que molts d els seus votants, una vegada ja havien deixat clar que no volien marxar d’Espanya, volguessin afinar el missatge amb un vot més precís. Del planter de vots d’al·luvió de Ciutadans, la part més important se n’ha anat, o a ha tornat, el PSC, un cop constatat que el partit era inequívocament unionista, mentre que una part no gens menyspreable ha anat al seu lloc natural, que és Vox. Natural perquè l’espanyolisme a Catalunya té un amplíssim sector d’extrema dreta i perquè la imposició judicial d’una data electoral en plena pandèmia (amb l‘abstenció inevitable que ha comportat) ha incrementat la cotització dels vots més irreductibles i emprenyats.
Continuem pels independentistes. Si les eleccions havien de decidir quina estratègia obtenia més suport, la pactista d’Esquerra o la partidària de la confrontació de Junts per Catalunya, el transvasament de no gaires vots ha capgirat l’ordre entre les dues formacions. Per Esquerra és important, però menys del que volia i esperava, en la mesura que creia que l’efecte Puigdemont anava a la baixa. Per Junts és un advertiment. L’efecte Puigdemont es manté, però quan alguns es van alegrar d’amputar-se sectors del pujolisme (representats pel PDCAT) perquè creien que això els permetria substituir-los per electors nous diguem-ne antipujolistes, van errar el càlcul. Si els vots del Pdecat haguessin anat a Junts per Catalunya, haurien quedat per davant d’Esquerra. En qualsevol cas, és Esquerra qui ha quedat per davant i ha obtingut un aval per a la seva estratègia, tot i que no precisament per golejada.
Aquests moviment a l’interior dels grans blocs tenen alguna cosa en comú. Per exemple, el que podríem anomenar l’efecte Pedro Sánchez. El president espanyol és un formidable venedor d’expectatives. Les expectatives no són fum, però tampoc són ben bé realitat. En relació a l’agror militant de Ciutadans, Sánchez ha ofert al votant unionista l’expectativa de solucionar el conflicte català d’una manera tranquil·la, amb algunes mínimes concessions, però sense posar en perill l’essencial, la unitat d’Espanya. Ha ofert a aquests votants un rostre menys crispat i més amable, però sobretot la promesa de passar pàgina, de tancar el parèntesi, sense grans trencadisses. I bona part dels votants contraris a la independència li han comprat aquesta expectativa tranquil·litzadora. Però també ha ofert al votant independentista l’expectativa d’un govern espanyol que pot ser dialogant, que es pot plantejar un indult per als presos o una mesa de negociació per parlar de la qüestió. I molts votants d’Esquerra, sense renunciar al seu ideari independentista, han cregut en aquesta expectativa.
Podríem dir que els qui han rebut un transvasament positiu de vots, el PSC i Esquerra, s’han beneficiat del crèdit de Sánchez. És a dir, d’una certa confiança que compliria aquestes expectatives. Però això dels crèdits pot arribar a ser problemàtic, perquè quan els reps, els has de tronar. Si no els tornes, t’embarguen. Els gats vells de la política, el pujolisme en el seu temps i el PNB sempre, al negociar amb els governs espanyols cobren al comptat, no a crèdit. No expectatives, sinó coses tangibles i immediates. Ara els actius de Pedro Sánchez, renovats a Catalunya, són a crèdit. L’indult, mal succedani de l’amnistia, no ha arribat, i la fiscalia continua pressionant per més condemnes i per tracte dur als presos. I la promesa de pacificar Catalunya dintre d’Espanya no és fàcil de complir. Un dia els crèdit de Sánchez venceran. En pot demanar més, i fins i tot els pot aconseguir. Però la pegunta és si és capaç de respondre a les expectatives que ha creat. I fins i tot si és possible respondre a totes aquests expectatives, aparentment contradictòries, a la vegada.
