L'objectiu del nacionalisme espanyol d'estat, representat en aquesta ocasió pels socialistes, de fer caure l'independentisme a Catalunya, no ha estat assolit. Ben al contrari, el conjunt de forces independentistes han obtingut encara més representació (més escons) que a la legislatura anterior, i el percentatge de vot ha superat el 50%. De tota manera, convindria de tant en tant subratllar que les catalanes són eleccions parlamentàries, i això vol dir que el compta són els escons i no els vots.
Per altra banda, al PSC se li cantaven no fa tant de temps les absoltes com a partit central en el sistema polític català: figurava que el Procés li havia passat pel damunt i que l'havia arraconat a posicions gairebé residuals. Òbviament no és així, tot i que Salvador Illa pot fer-se seva les paraules de l'amo en Xec de s'Ullastrar: “s'operació ha anat molt bé, però sa madona és morta”. L'efecte Illa no ha estat tan sols una etiqueta, sinó que realment ha fet repuntar el percentatge de vot per als socialistes catalans. Però ja hem dit que no ha aconseguit, ans al contrari, erosionar l'hegemonia independentista, i les possibilitats que té Illa d'esdevenir president són remotes.
Existeix una diferència subtancial, per altra banda, en el fet que la referència de l'espanyolisme a Catalunya sigui el PSC i no Ciutadans. El partit taronja ha tornat a demostrar que era (és, perdó) un partit molt proper a l'extrema dreta ultranacionalista, i una vegada més el seu descalabrament coincideix, no per casualitat, amb la puixança de Vox: són molt lluny els dies que Ciutadans va ser la jugueta nova, i preferida, de l'Íbex-35. A la vegada totes dues forces, Vox i Ciutadans, són filles directes del PP, que en aquesta ocasió ha aconseguit quedar més minvat que mai a Catalunya. Però la suma dels escons de tots tres dona vint, que és la màxima representació que havia arribat a obtenir el PP al Parlament de Catalunya quan Ciutadans i Vox encara no existien, en temps d'Alícia Sánchez Camacho.
Si el nacionalisme espanyol queda representat per la versió més moderada, dins l'independentisme ha obtingut avantatge l'opció pragmàtica —la via àmplia, com en diuen ells— d'ERC. Això se suposa que hauria de fer reaparèixer la taula de diàleg a l'escenari polític, després del fracàs de la seva primera edició, que no va anar més enllà d'una mera escenificació, ara fa justament un any. Per altra banda, ERC és actualment una de les potes damunt la qual descansen la presidència de Pedro Sánchez i la governabilitat d'Espanya. S'obre, en teoria, un període llarg: l'actual govern espanyol de coalició hauria de poder esgotar la legislatura, i la nova legislatura catalana no s'anuncia curta i frenètica, com les anteriors, sinó que també hauria d'aspirar a fer-se completa. L'alliberament dels presos polítics, via indult o amnistia, i la celebració d'un referèndum acordat, són objectius als quals els independentistes no podran renunciar.
Sota la presidència de qui? Tot indica que es reeditarà un nou govern independentista, però ara la CUP haurà de celebrar alguna assemblea i està per veure si Junts per Catalunya s'empassaran el granot d'investir president Pere Aragonès, que és el que en principi correspon per la diferència de resultats entre Junts i ERC, mentre En Comú Podem tornen a restar condemnats a la irrellevància, que rima amb equidistància. L'obra de govern de la legislatura anterior, siguem clars, no convida a cap tipus d'optimisme. Però és cert que, a pesar que tot s'assembla bastant, al mateix temps res ja no és com era. Allibereu els presos polítics, feu que tornin els exiliats, ocupeu-vos seriosament dels estralls de la pandèmia, i potser es podrà començar a respirar un aire no tan extremadament tòxic.
