És molt possible que una de les conseqüències del 1 d’octubre sigui que, des d’aquella fita, les eleccions a Catalunya sols es puguin entendre per grans blocs. Que sigui clar que, ara sí, el 50% dels vots emesos han anat a opcions independentistes. I que, vista l’espectacular caiguda en escons de Ciudadanos, el vot unionista té poc d’esquerres i es traspassa del partit d’Albert Rivera i Arrrimadas al de Salvador Illa. És un salt d’elefant en un terreny tan delicat com el de la política, omplint i buidant escons amb l’únic desig que no guanyi el que dona raó de ser, uneix –o hauria d’unir, en temps que no admeten frivolitats– Esquerra, Junts i la Cup.
Ningú pot acusar ara Junts per Catalunya de ser hereva de Convergència. El PDeCAT, les seves declaracions en campanya i la ferida narcisista que no es cura d’Artur Mas, demostren tot el contrari. Per tant, si la lògica anterior és plausible, es desmenteix amb molta força la possibilitat que tingui cap credibilitat un tripartit d’esquerres entre PSC i ERC amb En Comú Podem. En qualsevol cas, la que quedaria molt mal parada seria la credibilitat de Pere Aragonès, sobre tot si ERC s’imposa i pot encapçalar el corrent independentista com malden per aconseguir des de fa tant de temps. No ens emmirallem en la política que es fa al Congrés dels Diputats, ni en els desitjos interessats de la premsa. I valdria la pena comprometre’s a fons per preservar una manera de ser que significa, per història i valors compartits de manera conscient, aïllar el feixisme, la misogínia, la mentida per sistema i la xenofòbia que ara entra al Parlament.
Salvador Illa, que utilitzarà tots els recursos i partits per guanyar la presidència –els seus i els de Miquel Iceta, que és el pare de l’aliança d’arrel obscura de l’Ajuntament de Barcelona– es presenta com un excel·lent gestor de la pandèmia, i no ho és. Com un docte professor en el permanent exercici –ja extint– del “mecachis, que guapo soy” perquè ell s’ho val i en Pedro Sánchez (i de retruc, Unidas Podemos) ho necessiten. Però des que he començat a veure el sondeig no em puc treure del cap que, sense cap mena de mèrit, Illa seria una versió sarsuelera de l’òpera financera que es va iniciar amb Albert Rivera.
I si d’Albert Rivera parlem, parlem també dels interessos financers, gens allunyats de tots i cadascun dels governs occidentals. I com que Catalunya és un país petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist, convé obrir el focus i recordar experiències passades, però molt properes, en experiències electorals.
I no sols en política: també en la pandèmia del coronavirus vàrem seguir les passes d’Itàlia. Però ni Illa va semblar aprendre res, ni vàrem estalviar persones malaltes ni víctimes. Desprès de les eleccions d’aquest diumenge, amb una abstenció treballada, pot obrir-se una nova via italiana d’infecció vírica: la d’haver d’optar entre eleccions anticipades o un govern tècnic “d’alt perfil”. Fracassat el govern IBEX del 155 del 2017, caldria buscar un Mario Draghi per Catalunya.
Motius no en falten, i en una visió més àmplia de la Mediterrània, cal recordar com Mario Draghi, quan era president del Banc Central Europeu va condemnar a la pobresa més dura, les privatitzacions més salvatges i les retallades més difícils de viure a la Grècia de Syriza, que va votar el que no agradava a la gran banca.
Escrivia fa poc Rosa Maria Artal sobre l’efecte Draghi i la seva ona expansiva que “la pandèmia del coronavirus ha causat enormes estralls, en la salut de les persones i en l'economia. Els que sempre manegen els fils busquen noves oportunitats per seguir fent el mateix de sempre. Probablement Itàlia no té moltes més sortides ara, però un Draghi allà influirà en la política europea reforçant el que ell representa, i pressionarà el govern espanyol de coalició perquè s'avingui a ser un obedient noi neoliberal. Els danys col·laterals no solen importar en aquestes operacions”.
I entre els danys col·laterals hi hauria el sobiranisme de Catalunya. I ni per l’1 ni el 3 d’octubre, ni pels presos i exiliats polítics, per totes les represaliades, ens ho podem permetre. Perquè no podem ser cap joguina monclovita. Perquè tenim història, cultura i identitat pròpies. Hem de tornar a fer i ser el que som i ens neguen: una nació de ciutadanes i ciutadans lliures.
