Veig un quadre titulat Poivre et citron sur une nappe blanche, d’Odilon Redon. I és això exactament: un pimentó i una llima, sobre un mantell blanc de cuina. No té res més, la llima és quasi de color ocre, com si fera temps que fou collida; el pimentó d’un verd fosc, de xarol. Em corprèn la seua senzillesa i alhora la seua bellesa. Com fer un chef d’oeuvre amb això. Com Cézanne amb unes pomes, com Manet amb un espàrrec. El mantellet de la cuina sembla una mica brut, i en un extrem quatre ratlles vermelles el recorren de punta a punta. La taula està descentrada, i la llum es projecta des del costat dret, i les ombres lleus d’aquella natura morta s’allarguen tímidament cap a l’esquerra.
Immediatament he pensat en Rafael Armengol, i en com aquest quadre és armengolià avant la lettre; com Armengol ha fet d’aquest fruit una marca. Com ara el seu rellotge de sol a Otos, on les hores són marcades amb pimentons de bronze. Aquell poble extraordinari, que té la millor col·lecció de rellotges de sol que jo conega, amb obres d’Alfaro, d’Artur Heras (i el seu meló d’Alger), i de Toni Miró (i la seua bicicleta), i d’Armengol, aquells pimentons eviterns, tan seus. Mire de nou el quadre d’Odilon Redon, un pintor que sempre m’havia semblat extravagant i enigmàtic, que pintava obres oníriques i una mica fades, i que, de colp i volta, aconsegueix fixar el moment etern amb aquella llima i aquell pimentó. Com Giorgio Morandi amb els seus vasos i pitxers, elements d’allò més vulgars, formes senzilles, d’una humilitat esbalaïdora. Morandi entra en la cuina de la seua casa de Bolonya i pren allò que troba primer, un pitxer de llanda i un vas de porcellana una mica descrostat, i ho pinta, reiteradament, malaltissament. Odilon Redon entra en la cuina de la seua casa de París i pren aquella llima endurida, i aquell pimentó, més aviat menut, però amb allò té més que suficient.
I ara que he tornat de nou a escodrinyar aquest quadre, que he localitzat al Gemeentemuseum den Haag, a La Haia, i que fou pintat l’any 1901, me n’adone que el mantellet porta les inicials del pintor, invertides, i escrites amb el mateix vermell que les línies que recorren un dels seus marges. I de colp i volta m’entren unes ganes immenses de viatjar a La Haia, com també m’han entrat unes ganes immenses de visitar la casa de Morandi a Bolonya. Pense que allò és un somni quasi impossible, que anar ara a La Haia, o en els propers mesos, potser anys, és una quimera, que estem estranyament acorralats, presoners de la pandèmia, som hostatges d’allò invisible. Mentre mire el pimentó de Redon, recorde la meua visita de fa uns anys a la casa de Morandi, com vaig caminar aquella xafogosa vesprada d’estiu per aquells llarguíssims i humils porxos de via Fondazza, i com quan vaig arribar estava tancada, penjava en la robusta porta de fusta un cartellet de chiuso, i vaig mirar la casa des de fora, que no deia res, d’allò més anònim que un es puga imaginar. Malgrat això la vaig fotografiar, des de tots els angles possibles.
Sempre he desitjat regressar a Bolonya per a desfer-me d’aquell mal record, perquè malgrat que després, aquella mateixa vesprada, vaig veure al MAMbo, el museu d’art modern de la ciutat, més de cinquanta Morandi, un darrere l’altre, amb un cert embafament, m’ha quedat aquell sabor amargant de la casa tancada. I ara que veig el quadret d’Odilon Redon mire on és exactament La Haia, faig càbales, m’imagine una escapada, anar a veure el pimentó de Redon, pense, i allò, pel que siga m’atempera l’ànima, aquella remota, remotíssima possibilitat, però que al capdavall em manté viu. Saber que aquesta mena de coses, la casa de Giorgio Morandi i el pimentó d’Odilon Redon, estan esperant-me per a quan recupere la llibertat.
