Fa unes setmanes, vaig trobar la Mariona pel barri. La Mariona és una amiga infermera que treballa en un dels grans hospitals de Catalunya. Bé, no es diu Mariona, però m’ha demanat que preservi la seva identitat. Així que li direm Mariona. Estava cansada i encara arrossegava les conseqüències de la tensió de la primera onada del coronavirus. I estava enfadada perquè em deia que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera. I que la situació ve de lluny.
La vaig escoltar una estona, li vaig anar fent preguntes. Després d’acomiadar-nos, em vaig maleir per no haver tret llibreta i llapis, i haver anat prenent nota de tot el que m’explicava.
Ara que veiem com es va agreujant la pandèmia, ara que l’entorn se’ns omple de casos de coneguts que són positius de covid-19, ara que es torna a difuminar aquell horitzó vague que ens havíem fixat entre primavera i estiu de recuperació de les relacions socials, m’he recordat de la conversa amb la Mariona. I he alçat el telèfon.
Al gran hospital on treballa em diu que de moment segueixen amb l’activitat habitual i no han hagut de desprogramar intervencions quirúrgiques. Els han dit que al febrer es posarà en marxa un hospital satèl·lit únicament per a pacients amb coronavirus i que hi haurà contractació de nou personal específicament per a aquest espai. Però també és conscient que la situació no és igual a la resta de centres hospitalaris i sap que n’hi ha molts que estan reduint l’activitat quirúrgica no urgent i que les UCI comencen a estar al límit. Em diu que té una intuïció per explicar que al seu hospital estiguin millor que la resta: “És una qüestió d’imatge, la Generalitat vol preservar el seu centre insigne”.
Però de seguida em porta al que l’amoïna. “Has vist l’enquesta que han publicat fa pocs dies sobre la salut mental dels professionals sanitaris arran de la primera onada?”, em diu. Sí, ho vaig sentir, en van parlar al Telenotícies. El 43% del personal diu que ha tingut problemes psicològics o se li han agreujat els que tenia. “Encara arrosseguem aquell xoc i aquella càrrega emocional que vam patir. D’un dia per l’altre vam aterrar a una UCI (jo no hi havia treballat mai), amb pacients que empitjoraven molt de pressa, treballant amb un equip nou i amb l’angoixa de no saber si ho estaves fent bé. I després d’haver estat treballant aquells mesos a les UCI amb aquella tensió, ens van reubicar al nostre lloc anterior immediatament; no vam poder parar per descansar i recuperar-nos”.
Em va parlant en genèric de la situació del col·lectiu. “I tu, com estàs?”, li pregunto. Reconeix que en una muntanya russa emocional, que té moments de tot. I que moltes de les altres companyes estan igual. “Esteu espantades amb l’agreujament de la situació?”, afegeixo. Diu que ho viuen amb més tranquil·litat, perquè ja tenen l’experiència de la primera, que ara coneixen més la malaltia i que tenen equips de protecció de sobres. De moment, continuen treballant igual, però hi ha el neguit de veure com van empitjorant les dades.
Però, més enllà de celebrar que ara estan en millors condicions que fa un any per afrontar la pandèmia, remarca que hi ha uns dèficits estructurals que ni s’han resolt ni veu voluntat a l’Administració pública per resoldre’ls. “A banda de la manca d’inversió crònica, el problema és com es concep la salut, que no és només quan apareix una malaltia. Si reforces l’atenció primària i dediques recursos a l’educació i prevenció en salut, evites l’aparició de malalties que tenen un cost enorme de tractament. I evites el col·lapse del sistema sanitari”, assegura. “El col·lapse que ha succeït amb el coronavirus?”, li pregunto. “No només aquest. Em refereixo a la situació d’on veníem, amb llistes d’espera quirúrgiques llarguíssimes, amb lentitud en molts procediments o amb l’odissea que suposa aconseguir una consulta amb l’especialista si no és urgent”.
La Mariona es queixa que van contractar personal per a la primera onada que, quan va començar a millorar la situació, ja el van acomiadar: “Haurien pogut mantenir els contractes i ubicar-los a resoldre llistes d’espera, sempre ens falta gent.”
“Continua l’èxode d’infermeres cap a altres països?”. “No sé la situació concreta actual, però sí que et puc assegurar que et venen molt bé que marxis. T’ofereixen contractes llargs des del principi, un bon sou i bones condicions. Si no tens lligams, ni t’ho penses!”. Perquè aquí, m’explica, quan acabes els estudis t’has d’apuntar a una borsa de treball i has d’esperar que et cridin i vas empalmant contractes d’un dia. Té molta sort qui aconsegueix un contracte de mesos.
Als grans hospitals del país que estan al límit per atendre la tercera onada, la quotidianitat per a milers d’infermeres és viure pendents d’una trucada per anar corrent a la feina. I, amb sort, en acabar la jornada, et demanaran que l’endemà hi tornis.
