Un ocellet mosquiter es posa en la parra i em mira d’esquitllentes. És un gest tímid, com assegurant-se que l’he vist, i en comprovar-ho, de seguida alça el vol, en una revolada nerviosa i elèctrica. Aquests dies de fred immens han mort moltes aus, que s’han quedat sense aliment i sense amagatall. Una puput també alça el vol en veure’m arribar, i deixa el seu estel canella al seu pas, estarrufant les plomes del cap, com si em diguera adéu. Amb el canvi climàtic i l’augment de les temperatures algunes puputs agosarades hivernen al nostre territori, i imagine que aquests dies de fred intens han estat leri leri de no contar-ho. El temps està boig: el matí és càlid, som quasi a vint graus, el sol calfa i ja es respira la primavera, i això que fa tan sols una setmana a punt estigué de gelar. Un llaurador m’explica que en un soterrar sentia quatre güelos dir que aquests dies passats la taronja no s’havia gelat de milacre. Soterraven un altre llaurador, víctima de la pandèmia, però ells xerraven del fred que havia fet i de com d’angoixats s’havien vist. Les coses eviternes del camp.
Mire un rodal de tarongers clementins, amb alguns fruits encara pengim penjam. El fred d’aquests dies els ha conservat en bon estat, i encara mantenen la tensió de la pell i la dolçor dels fruits. A hores d’ara, a finals de gener, ja haurien d’estar una mica passats; la seua dolçor és alhora la seua perdició, i amb la calor de seguida es posen ràncies. El nom de clementina és un bonic homenatge al monjo Marie-Clément Rodier, que a un orfenat d’Algèria va crear aquesta varietat encreuant un mandarí i un taronger amarg. I va aconseguir aquesta forma dolça, extraordinària, i, a més a més, sense pinyols.
Pense en tot plegat, i com per als autors clàssics la taronja amarga simbolitzava Venus i l’amarguesa de l’amor. Per això, Sandro Botticelli va omplir La primavera de tarongers, com a símbol preclar del matrimoni i de les seues costoses servituds. I el pintor Joos van Cleve va pintar, en la preciosa Sagrada Família que es conserva a l’Ermitatge de Sant Petersburg, el Nen junt amb la Marededéu, i al davant una taronja que acaba de ser tallada, i que mostra alguns pinyols. Aquella taronja vaticina les asprors de la Passió. En canvi, Lorenzo Lotto, en el quadre Acomiadament de Crist de la Mare, va pintar al davant de l’escena sacra una gran taronja. És ben bonica i temptadora, i es troba als peus de la Verge, que s’ha desmaiat en presagiar el que li espera al seu fill a Jerusalem (això és, la seua brutal crucifixió). Aquella és una taronja dolça, i segurament representa la temptació a l’hort de l’Edèn i el pecat original.
Taronges dolces contra taronges amargues. Les dues cares de la vida, traslladades a l’art. En una entrevista a l’escriptor Manuel Vicent, aquest comentava que probablement l’Edèn era un camp de clementins. Podria ser, i, si més no, allò justificaria encara més la temptació d’Adam al davant de la fruita vedada. Fa uns pocs anys, es va descobrir a la localitat valenciana de Montserrat una nova varietat de taronja, que té la pell molt fosca i és extraordinàriament dolça. L’han batejat amb el nom de “taronja xocolata”, en un hibridisme conceptual incomparable. Clementines o taronges xocolata, diria que qualsevol de les dues seria una bona candidata per temptar Adam.
Mire un lledoner despoblat de fulles, que creix vora el barranc, projectant la fractalitat de les branques nues en el cel d’atzur intens d’aquest dia de finals de gener. Al fons s’alcen els plomalls de les palmeres altíssimes i rumboses del mas de Jaumandreu. Tot projecta una quietud que acull l’ànima, tan necessitada en aquests dies incerts. Un redós on refugiar-se. Potser sí, el paradís era un camp de clementins.
