En l’article precedent dèiem que, malauradament, és inevitable de concloure que, fins avui, cap dels governs catalans que ha vingut després del segon tripartit no ha entès –o no ha volgut entendre– la importància estratègica, la magnitud i el perquè del reconeixement de la llengua occitana a tot Catalunya. Que no s’ha entès que l’oficialitat establerta el 2006 contenia –i conté– una càrrega política que va molt més enllà dels estrictes drets lingüístics dels aranesos a l’Aran. I que tampoc s’ha copsat que els primers interessats a fer efectiva aquesta oficialitat a tot el territori som els mateixos catalans, més que no pas els aranesos.
Per això, comentàvem que era necessari de recordar quins van ser els objectius que pretenien assolir els ideòlegs de l’oficialitat de l’occità i de la Llei de fa deu anys, més enllà de la protecció dels drets lingüístics dels aranesos. En aquest sentit, vam apuntar que el primer objectiu que es volia atènyer amb la Llei de l’occità era de demostrar a Europa que Catalunya feia amb la seva minoria cultural històrica allò que l’Estat espanyol hauria d’haver fet amb la catalana. I quins eren els altres objectius?
Sens dubte, el segon objectiu que es perseguia amb l’oficialitat de l’occità era d’esberlar l’esquema de la Catalunya bilingüe, del binomi català-castellà que l’espanyolisme ha tingut intenció d’imposar-nos des de temps immemorials, especialment en tot allò relacionat amb la gestió del paisatge lingüístic i de la política lingüística del país. Si ens aturem un moment, podrem constatar que la major part de l’espanyolisme basa la imposició del castellà a Catalunya en la seva condició de llengua oficial. Pocs són els espanyolistes il·lustrats que per justificar els suposats drets lingüístics del castellà a Catalunya recorren al nombre de parlants, és a dir, a la quantitat de castellanoparlants que hi ha a Catalunya. En el fons, saben que emprar l’argument de les xifres d’ús els podria resultar ben perillós perquè, tard o d’hora, hom els demanarà a partir de quin percentatge d’ús d’una llengua consideren que les administracions haurien de reconèixer-ne els drets lingüístics. Per exemple, podríem interrogar-nos a partir de quin moment caldria reconèixer l’àrab, tenint en compte que hi ha carrers, barris i municipis de casa nostra on, de fet, és llengua majoritària.
Tenint en compte, doncs, que l’espanyolisme justifica el dret de reclamar-ho tot en castellà porque es lengua oficial, alguns imaginàvem que l’oficialitat de l’occità arreu del país, posant-lo al mateix nivell que el castellà, havia de permetre de conduir-nos irremeiablement a una mena de jerarquia d’oficialitats, atès que qui més qui menys entendria que era molt poc pràctic que haguéssim de fer-ho tot, absolutament tot, en tres llengües. Si l’argument per imposar el castellà era l’oficialitat, però resultava que l’occità també era tan oficial com el castellà, es podia inferir que, o es comunicava en les tres llengües, o, si es podia prescindir de l’occità en alguns casos, en aquests mateixos casos també s’havia de poder prescindir del castellà. Per tant, l’oficialitat de l’occità ens convidava a establir criteris a partir dels quals determinar en quins contextos era necessari de trobar-hi les tres llengües i en quins contextos n’hi havia prou amb una sola llengua. Per ser clars, gràcies a oficialitzar l’occità a tot Catalunya, emergien dues opcions, cap de les quals era la bilingüe català-castellà: o un context comunicatiu que oferia almenys les tres llengües oficials –per exemple, els menús de compra electrònica d’un bitllet dels FGC–, o un context comunicatiu en què n’hi havia prou d’emprar la llengua pròpia del territori –català o aranès, segons el cas. Dit d’una altra manera: o s’afegia l’occità allà on fins ara hi havia el castellà, o s’eliminava el castellà d’aquests llocs.
Amb un esquema així, l’oficialitat de l’occità, diguem-ho ras i curt, ens havia de permetre “d’estalviar-nos” el castellà de molts usos actuals. Per exemple, arran de la pressió dels espanyolistes que acusen cínicament la televisió pública d’aquest país d’excloure els castellanoparlants, actualment tenim més presència de castellà a TV3 i Catalunya ràdio que no pas d’occità. Si a cada debat o programa que els espanyolistes aconseguissin d’imposar la presència de col·laboradors castellanoparlants, es respongués amb el mateix nombre de col·laboradors occitanòfons, podríem mostrar l’absurditat del món ideològic espanyolista fins a dur-lo al ridícul i, de passada, estripar la falsa idea de societat de dues meitats, de societat bilingüe. De fet, si els nostres polítics haguessin estat mínimament valents i perspicaços, s’haurien adonat que incorporar l’occità arreu on se’ns imposa el castellà, implicava, de manera automàtica, reduir la presència del castellà en aquests llocs, fer-lo passar del 50% actual –per exemple, en documentació oficial–, a un 33% de l’espai en qüestió –o 25%, si s’hi afegia una quarta llengua–. Es miri per on es miri, doncs, la idea és que l’occità descastellanitza, que és el que, sociolingüísticament, més necessita aquest país.
El tercer objectiu que es volia aconseguir amb la Llei de l’occità era que les noves generacions de catalans pugessin occitanament conscients i autocentrades, a través de la introducció de la realitat cultural, històrica i lingüística d’Occitània dins el currículum de l’educació obligatòria de Catalunya. D’acord amb la Llei, tots els infants i joves catalans que acaben l’escola i l’institut haurien de sortir essent coneixedors que l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya és un territori binacional, que conté un tros de la nació catalana i un bocí de la nació occitana –l’Aran–. També haurien d’aprendre a l’escola que Occitània i Catalunya són nacions germanes, amb llengües i cultures bessones, i que aquest bessonatge no és pas retòric ni llibresc, sinó una realitat històrica i un futur que, si es vol compartit, ofereix reptes, beneficis i anhels comuns en matèries tan diverses com el comerç, la gestió ambiental, la cultura o les infraestructures. En resum, que catalans i occitans formem part d’una mateixa civilització cultural, i que, malgrat les fronteres administratives que fa segles que ens imposen, avui continuem tenint molts més elements de similitud i interessos entre nosaltres que no pas amb madrilenys i parisencs. El desig de fa deu anys continua intacte: que les noves generacions de catalans belluguin el seu marc mental geogràfic. Que deixin de mirar els mapes oficials tal com són sense fer-se preguntes. Que comencin a operar amb uns límits cartogràfics propis d’un ciutadà europeu modern, que veu els Pirineus no pas com una frontera sinó com un passatge natural.
Finalment, el darrer objectiu que ambicionàvem amb la Llei de l’occità era el de la promoció de les relacions occitanocatalanes. La Llei hi dedica un article sencer, de fet. Es tractava que la llengua occitana actués de palanca i de passaport, que oferís a Catalunya –i a les seves empreses i institucions– el pretext ideal per tal de desenvolupar projectes de cooperació política, econòmica, cultural, comercial, ambiental, etc., amb els territoris de l’altra banda de la frontera. Darrere d’això, com és obvi, s’hi trobava la bella idea d’una Barcelona capital del sudoest d’Europa, amb un hinterland molt menys hostil que els territoris castellans. Al capdavall, no era sinó fer realitat el somni que l’incommensurable occitanista Robèrt Lafont havia pregonat fins al darrer dia: “igual com hi ha una regió del món dita Orient Mitjà, esqueixada ara per la guerra i que espera justícia, n’hi ha una altra que podríem anomenar Euromediterrània, on occitans i catalans tenen un avenir per inventar, amb armes només cíviques”. Només calia, això sí, que els departaments i organismes exteriors de la Generalitat tinguessin una mínima idea de què és Occitània i quin és l’enjòc. Passats deu anys, ni una cosa, ni l’altra.
El nou govern català serà capaç de recuperar l’agenda occitana? Que cap aranès figuri en un lloc de sortida de cap llista electoral catalanista, d’entrada, no sembla pas cap bon presagi. Que deu anys després la Direcció General de Política Lingüística encara no disposi de cap servei o organisme –amb un equip de tècnics especialistes qualificats– específic per desenvolupar l’oficialitat de la llengua occitana, tampoc. I que la seva Directora General, en els vuits anys seguits que fa que n’exerceix el càrrec, no hagi tingut la sensibilitat d’aprendre-la per poder-hi mantenir una mínima conversa, encara menys. Veirem ben çò que se passa.
