En la història recent, el desenvolupament del món rural ha evolucionat condicionat pel creixement dels entorn urbans, amb un transvasament de població més o menys intens però sostingut durant el segle XX, frenat breument i relativament a Catalunya a principis de l’any 2000, gràcies en gran part a l’arribada de població immigrant provinent del nord d’Àfrica i de l’est d’Europa. També, amb la subordinació dels espais agraris a la construcció d’infraestructures viàries, a inversions urbanístiques i empresarials (massa cops especulatives) i a la implantació d’indústries amb elevat impacte ambiental o de gestió de residus urbans. La demanda d’equilibri territorial, sostinguda durant molts anys per la població que viu al món rural català, és la reivindicació per canviar els termes d’aquesta relació cap a criteris d’igualtat entre els entorns rurals i urbans, buscant el benefici mutu i sota la premissa del bé comú. Però ha calgut la crisi climàtica global i una pandèmia mundial per fer evident que aquest canvi és urgent i imprescindible per assegurar el benestar i el desenvolupament sostenible del conjunt de la població.
Frenar el despoblament i l’abandonament del medi rural és un repte prioritari a nivell català i europeu d’elevada complexitat, que requereix visions i polítiques transversals, que impulsin múltiples línies de treball complementàries: cadena de valor de la granja a la taula i forestal, preservació de la biodiversitat, transició energètica, mobilitat neta i intel·ligent, connectivitat i capacitació digital, igualtat de gènere, polítiques d’infància i joventut, polítiques d’habitatge i d’inclusió, etc. Amb tot, l’activitat del sector primari continua essent pal de paller, perquè és la que proporciona el pulmó verd i gestiona els recursos naturals més bàsics, el sòl, l’aigua i la biodiversitat, indispensables per a la sostenibilitat present i futura del conjunt de la societat. Perquè preservar els espais agraris i la biodiversitat implica, entre d’altres coses, assegurar a llarg termini l’accessibilitat de la població a aliments segurs i un motor socioeconòmic present arreu del país, que acaba generant de manera directa i indirecta una riquesa principal i insubstituïble.
De fet, la Comissió Europea ha destacat el món rural entre les seves prioritats polítiques impulsant una visió a llarg termini per al 76% del territori europeu, que són les zones rurals amb la seva rica diversitat territorial i de paisatges, i per al 50% de la població que hi viu. Ho fa amb una visió holística i considerant-lo imprescindible per complir els objectius de desenvolupament sostenible i amb la transició verda. Per tant, per fer la societat europea més resilient, amb capacitat d’afrontar la crisi climàtica i amb un progrés socioeconòmic més just arreu, les polítiques agroalimentàries i de desenvolupament rural tenen un paper estratègic i fonamental.
A Catalunya, el Departament d’Agricultura està impulsant l’Agenda Rural, iniciativa pionera que significa fer passos decidits cap a aquesta societat més resilient. No partim de zero i en els darrers anys les polítiques agroalimentàries i de desenvolupament rural catalanes han evolucionat per ser més transversals i complementàries amb el conjunt de les polítiques públiques que incideixen al territori i que, de manera decisiva, contribueixen a la necessària visió que lliga el benestar de les persones i la sostenibilitat ambiental. Ara és el moment que el conjunt de la població catalana defensi un món rural viu, en termes d’igualtat amb les zones urbanes, i que sigui un entorn ple d’oportunitats en el qual qui vulgui pugui desenvolupar el seu projecte de vida.
