Tradicionalment, en els països de matriu protestant —com els anglosaxons—, l’opinió pública tendeix a no voler distingir, a l’hora d’avaluar les personalitats polítiques, entre la seva activitat en l’espai públic i la seva vida privada. Una trajectòria impecable en l’àmbit públic se’n pot anar en orris per un fet discutible o negatiu en la vida privada. En canvi, en els països meridionals, de matriu catòlica, s’ha tendit sempre a avaluar les personalitat polítiques per allò que han fet en l’espai públic, considerant que la vida privada era cosa seva i que calia separar una cosa de l’altra; l’opinió pública jutja el que passa en l’àmbit públic i el que passi en l’àmbit privat és cosa de cadascú amb la seva consciència o, arribat el cas, amb els jutges. Així, Bill Clinton va patir la seva pitjor crisi com a president pel cas Lewinsky. Mentre que Joan Carles I, François Mitterrand, Silvio Berlusconi o Alfonso Guerra podien tenir vides privades poc convencionals sense cost polític. I no es tractaria tan sols de qüestions relacionades amb la moral sexual. També amb l’econòmica o amb la social. Un ministre holandès pot haver de dimitir per no pagar una multa de trànsit. Mentre que un membre del Tribunal Constitucional espanyol pot ser detingut per violència de gènere i continuar perfectament com a magistrat.
En els últims anys, d’una manera més o menys sincera, la visió de les coses diguem-ne protestant ha anat guanyant terreny, sobretot des que una part de l’esquerra intel·lectual va popularitzar el lema que el que és privat és també polític. I, per tant, per bé o per mal, la conducta privada de les persones afecta la valoració de la seva feina pública. Però en el cas de molts països meridionals, com són els nostres, la tendència a tenir presents políticament els aspectes de la vida privada ha acabat generant una curiosa síntesi: els fets negatius de la vida privada són rellevants i injustificables si els fan els dolents (és a dir, els altres) i insignificants, justificables i adscrits a l’àmbit de la llibertat personal si els fan els bons (és a dir, els nostres). Per dir-ho d’una manera, estem tendint a aplicar la mirada de la moral protestant sobre els adversaris, mentre mantenim la mirada de la moral catòlica sobre els propis. La valoració crítica de la vida privada —no tan sols sexual, també econòmica i social— de les personalitats públiques permet construir escàndols que es poden utilitzar com a arma política legítima contra l’adversari, però es considera inadequada i abusiva quan es refereix a un dels nostres.
Els exemples són abundants: només cal mirar els diaris. La figura del rei emèrit d’Espanya ofereix exemples constants, tot i que precisament si hi ha una figura pública on la vida privada és intrínsecament política és la de la monarquia. Hi ha qui considera que els temes de la vida privada del monarca —sexuals i econòmics— són anècdotes menors, mentre que els sembla extraordinària la seva rellevància històrica en el pas del franquisme a aquesta democràcia. Però alguns d’aquests no tenen cap mania a condemnar altres polítics a l’ostracisme per raons morals, per damunt de la rellevància de la seva trajectòria pública. El famós xalet de Pablo Iglesias també va fornir de molts exemples aquesta tendència a la doble vara de mesurar. Més recentment, i més a prop, la candidatura de Joan Laporta a la presidència del Barça ha estat criticada pels seus adversaris perquè diuen que la seva vida privada no ha estat exemplar, mentre que els seus defensors recorden que, sota la seva gestió, el Barça va tenir els èxits més grans i més concentrats de la seva història, i que es tracta de triar un president que guanyi títols no que sigui candidat a la beatificació. O els adversaris de l’alcaldessa Colau consideren molt poc exemplar que marxés de Barcelona en plena pandèmia i a les vigílies d’un confiament municipal, quan des de totes les administracions es demanava als ciutadans que no es moguessin de casa, mentre que els seus defensors consideren que això és un afer purament familiars i particular —tot i que molt sovint han estat els màxims defensors de la identificació de la vida privada com a política— i que l’obligació no és ser exemplar sinó complir estrictament les normes.
No sé quina mirada és millor, si la distinció tradicional en el món catòlic o la barreja pròpia més aviat del món protestant, si separar vida privada i vida pública o considerar que són una mateixa cosa. No ho sé, de veritat. Però hi ha una cosa pitjor que totes dues: ser protestant amb els altres i catòlic amb els propis (és una manera de dir-ho). És a dir, el que fem aquí.
