“Per quina causa lluite?”, es pregunta l’Ashley Wilkes, un dels personatges centrals d’Allò que el vent s’endugué, en una carta amarga a la seua muller, Melanie. Una reflexió dura que llegim a través dels ulls tafaners de l’Scarlett O’Hara qui, encegada per un amor capritxós, no és capaç de copsar la profunditat d’una reflexió feta quan la derrota del Sud a mans dels ianquis i la desaparició d’aquell món de camps de cotó i esclaus negres es presenta com quelcom inevitable. “Jo lluite pels temps passats, pels antics costums que estime tant i que, molt em tem, han desaparegut”, rebla l’Ashley, qui ja no té cap dubte: “Tan si guanyem com si perdem, nosaltres perdem igualment”.
La pandèmia no és cap guerra, és clar. Però el llenguatge bèl·lic i l’ombra sinistra de l’exèrcit, d’una o altra manera, s’hi han fet presents. És, de fet, una de les claus que permet extraure un paral·lelisme esfereïdor entre les paraules d’Ashley Wilkes i la situació actual. “Si nosaltres guanyàrem aquesta guerra”, diu, “perdríem encara perquè esdevindríem una gent distinta, i la tranquil·litat d’altres temps desapareixeria”.
Allò que el vent -o, si fa no fa, la pandèmia- s’endugué ja no tornarà. O tornarà transmutat, deformat i empobrit. Moltes són les coses que la crisi del coronavirus s’ha endut. Poca cosa queda d’aquells aires optimistes que deien que la pandèmia ens faria millors, que per fi aniríem tots a una i que, del postureig dels aplaudiments de balcó, n’eixiríem enfortits.
No, la pandèmia no ens farà més forts. La pandèmia és un huracà que se’ns ha endut la tranquil·litat i el somriure panxacontent de qui només es preocupava pel proper viatge que faria o a on aniria a sopar el cap de setmana. Allò que la pandèmia s’endugué és la bena als ulls d’un món construït sobre el sofriment aliè, d’immigrants morts al Mediterrani, de treballadors precaris i d’una “classe mitjana” que s’adona que només calia un virus microscòpic per passar a engreixar la llista de la classe obrera aturada i explotada. És la feblesa dels imperis bastits sobre camps de cotó i esclaus.
La pandèmia està arrossegant coses que donàvem per fetes, com un sistema d’atenció sanitària universal que, a hores d’ara, es desfà com un terròs de sucre. Una sanitat col·lapsada per milers de contagis, malalts i morts producte d’una veritat que se’ns presenta descarnada i en tota la seua crueltat: el sistema econòmic capitalista és un gegant amb peus de fang que no pot aturar-se a reflexionar ni unes setmanes, si no vol ensorrar-se com un castell de naips. I l’única preocupació de les institucions és mantenir-lo en marxa a costa del que siga. Inclosa, és clar, la nostra salut.
Allò que la pandèmia s’endugué és la idea de l’educació com a eix de la societat. Ans al contrari, col·legis i instituts adopten cada cop més el paper d’aparcaments de criatures perquè els seus pares, peces de l’engranatge que mai no pot aturar-se, continuen rodant. El vent pandèmic s’endugué la distància de seguretat en el transport públic, la decència de la política a l’hora de protegir les persones per davant de tot i, fins i tot, la tranquil·litat de viure en un estat de dret.
No han calgut massa cops d’aire glacial per ensorrar la solidaritat. Somiàvem amb eixir més units i, en canvi, s’escampen sense complexos les ideologies que ataquen el diferent, el de fora, el qui no pensa com jo. Somiem amb la solidaritat, mentre les grans companyies elèctriques disparen el preu de la llum en plena onada de fred, els desnonaments continuen, alguns alcaldes es boten els protocols per posar-se el vaccí i la batalla política utilitza els morts com a munició en busca del rèdit electoral futur.
Un futur on, per cert, el debat polític es desdibuixa i es polaritza entre la desorientació general i els exabruptes d’eixa gran barra de bar farcida d’embriacs amb la llengua solta que són les xarxes socials. I el dubte, roent, corcó i inevitable, de si algun dia tornarem a ser i estar com abans. Com deia l’Ashley Wilkes, tot apunta que perdrem. Guanyem o no, perdrem.
Poques opcions ens queden a peu de carrer. Si de cas, entendre, com finalment l’Scarlett O’Hara, quines són les coses per les quals paga la pena lluitar. Per a ella, la terra roja -roja, n’és un detall- de Tara. I pensar que, passe el que passe, “demà serà un altre dia”. Un altre moment en què, per cert, caldrà actuar en conseqüència i amb contundència contra tots aquells -polítics, governs, empreses i institucions econòmiques- que, davant el drama humà, han adoptat el posat cínic d’un Rhett Butler descregut i egoista i han exclamat que, francament, els importa un rave.
La lluita contra aquesta manera d’entendre el món hauria de ser la nostra terra roja de Tara. Allò que perdure quan passe el vent.
