Potser quan el lector s’aventuri a descobrir què amaga el títol d’aquest article, Donald J. Trump ja serà part de la història dels Estats Units. Part del seu passat, sobre el qual molts nord-americans continuaran discutint i que, indubtablement marcarà el present i el futur de la primera potència i del món sencer.
Però, qui coi era el 45è president dels Estats Units? En sabem moltes coses: Va arribar a la candidatura republicana després d’haver-se convertit la seva imatge de magnat immobiliari amant del luxe i l’ostentació però fet a si mateix –si obviem el fet que el seu pare ja era un pròsper empresari de qui va rebre una quantiosa fortuna– que tan bé va representar en programes d’entreteniment, en cameos cinematogràfics o a la premsa del cor, sempre atenta als seus matrimonis i divorcis. Diuen que hi va ajudar la campanya que va fer afirmant que Obama era nascut a l’Àfrica i que el menyspreu públic del president al sopar amb els corresponsals de premsa el va acabar d’empènyer. Va derrotar tots i cadascun dels rivals republicans i amb el missatge de tornar a fer gran Amèrica va esdevenir president, vencent contra tots els pronòstics la candidata demòcrata Hillary Clinton.
D’idees volubles i elementals sobre política internacional, economia o immigració –però que en casos com la reducció de l’atur o els acords entre Israel i alguns països àrabs ha pogut presentar com innegables trumfos–, twittaire compulsiu i amb un domini total sobre el GOP, ha aconseguit ser percebut per molts dels seus votants com un outsider capaç d’enfrontar-se al sistema; com el defensor dels pobres contra els interessos de les elits – i vantar-se alhora dels seus èxits empresarials i la seva fortuna, sota sospita d’evasió d’impostos –; com el garant dels valors tradicionals cristians per part dels evangelistes i els catòlics més fonamentalistes i de l’essència americana pels més patriotes, mentre lluny de la moderació presidencial que molts esperaven s’anava escorant cap a la claveguera conspiranoïca.
Un narcisista? Un oportunista? Un populista? Un feixista? Hi ha motius a favor i en contra de cadascuna d’aquestes categories, però penso que no deixa de ser l’encarnació hollywoodiana i en temps de les xarxes socials d’aquella figura casolana i insòlita de la política franquista que va ser l’empresari català Eduard Tarragona Corbella, a qui ha estudiat l’historiador Giaime Pala. Elegit Procurador en Corts l’any 1967 per l’anomenat terç familiar –amb dret a vot només pels caps de família i dones casades–, s’havia llaurat una reputació d’empresari fet a si mateix –com Trump, obviava el seu origen benestant– abans de voler ser la veu dels que no tenien veu. Una defensa de l’incomprès i maltractat home del carrer davant els “tecnòcrates” i els “poderosos”, per la qual prometia parlar clar i dir al pa, pa i al vi, vi. La seva imatge pública llaurada durant anys i una campanya que la premsa que va qualificar, curiosament, “d’americana”, el van portar a derrotar el candidat oficialista, Joan Antoni Samaranch i a ser elegit en unes Corts no democràtiques, on va ser dels pocs procuradors que es va oposar al nomenament de Joan Carles de Borbó com a hereu de Franco, i en una jugada memorable va dimitir davant la impossibilitat de fer res... Per tornar-se a presentar l’any 1971 amb el mateix discurs que quatre anys abans. Un discurs clarament populista amb ribets innòcuament catalanistes, “democràtics” i superadors de la guerra civil, que no podia fer oblidar la seva condició d’excombatent format als sindicats verticals i que malgrat el seu to iconoclasta i crític, era impossible de sostraure del sistema feixista implantat per Franco, del qual va ser un lleial servidor.
