Estem vivint temps difícils. S’enfonsen tòpics i es queda, sense disfresses ni amagatalls, la gran mentida d’una democràcia amb peus de fang que s’envania de ser gairebé perfecta en un dels països més desiguals. El dia 6 de gener, els bàrbars reclamaven protagonisme lluint bandera confederada i requisant el faristol de la paraula (subhastat i malbaratat a eBay.) A les fotografies i selfies d’alguns funcionaris sospitosos de complicitat amb els assaltants es veien somriures, però la por, la violència i l’odi s’obrien camí en una tarda de vidres trencats i del que en deien “terrorisme domèstic” mentre morien persones. Els crits contra Nancy Pelosi i el vicepresident considerat “traïdor” eren explícits. Més avesats a exportar cops d’Estat als patis del darrera pel bé dels grans negocis que de veure’ls al cor de l’avinguda Pennsilvània, l’esquerda a les formes fonia les coartades i obligava a desfer-se del llast més incòmode. Sabíem que tots els milhomes són uns covards i que el capital és poruc de mena. Per això costa d’entendre, des de la racionalitat, les simpaties cap a un Trump supremacista, mentider i misògen o, ja posats, cap al nazi descarat que posa els peus sobre l’escriptori de la presidenta del Congrés o es disfressa de xaman defensant l’essència wasp. Els partidaris de Trump tenien la missió d’impedir que el Senat reconegués la victòria demòcrata, preservant la seva mentida i la farsa de “l’Amèrica gran”. Però l’error seria creure que els bàrbars ben entrenats eren sols “terrorisme interior” atiat per un president fora de si. Res del que es va viure i retransmetre per la FOX o la CNN era improvisat o domèstic.
Carolin Emcke i el seu llibre Gegen den Hass (Contra l’odi) ens ajuden a entendre el marc ideològic del supremacisme, misogínia i abús dels més dèbils amb els que aixequen murs, els neguen el dret d’asil, es practica obertament el maltracte i la violència i es fabriquen les grans fal·lacies del nostre temps. Emcke milita a favor dels drets humans i LGTBI i retreu el silenci que acaba per despolititzar la violència. S’ha de buscar i entendre què genera la violència per a fer visibles les estructures de poder que la possibiliten i la legitimen. En les seves paraules: «Fins que no siguem capaços de percebre-la com una ideologia, com una xarxa interconnectada, i fins que els mitjans no mostrin que el racisme i el sexisme es troben al centre dels discursos polítics i les institucions, no aconseguirem aturar-la».
Per això és important ampliar el focus i veure més enllà del soroll i la fúria dels bàrbars. El mateix dia de l’assalt al Capitoli es confirmava la gesta demòcrata a Geòrgia escollint el primer senador negre amb Raphael Warnock, un pastor de l’Església Baptista Ebenezer on predicava Martin Luther King Jr; i a Jon Ossoff, el senador més jove des de Biden, el 1973, i el primer jueu del Senat del sud dels Estats Units des de la dècada de 1880. Geòrgia no sols va reforçar la majoria demòcrata en el Senat, sinó la seva pluralitat. A més, 12 de les 24 persones del gabinet proposat per Biden són dones i tres ocuparan càrrecs de perfil molt alt: vicepresidenta, secretària del tresor i directora d’intel·ligència nacional. A més de Kamala Harris, primera negra i sud-americana asiàtica a exercir de vicepresidenta, Lloyd Austin es proposa com el primer secretari de defensa negre de la història nord-americana, Xavier Becerra i Alejandro Mayorkas els primers llatins en el Departament de Salut i Serveis Humans i en el Departament de Seguretat Nacional, i Deb Haaland la primera persona indígena en el Departament d’Interior, que inclou l'Oficina d'Afers Indis i que té jurisdicció sobre totes les terres públiques que els nadius americans han estat lluitant per recuperar del govern federal. Per fer-ho ras i curt, en el govern de Biden hi haurà sis negres, quatre llatins, tres asiàtics i un nadiu americà.
Trump ha viscut, anys i anys, d’abrandar les flames de la supremacia blanca. Deu en gran part la seva presidència a les escorrialles del Ku Klux Klan i les caceres de bruixes, a la cínica explotació del racisme i la por i a un despreci equiparable de les dones i la veritat. Però ni la seva mentida repetida ni els seus Proud Boys que tant ens recorden el nazisme poden fer res contra un treball tenaç d’organització de base, de pedagogia del dret de vot com el que es va fer registrant votants a Geòrgia i a tants estats del sud per superar generacions de violència i purgues massives de votants.
Trump aviat serà un mal record, per impeachment o per cansament dels seus seguidors i triomf de la raó, però cal que també desaparegui de la política el càncer del trumpisme i acabi en un no res l’amenaça d’assalt a tots els capítols del món. Dins dels Estats Units la lliçó de Geòrgia dona confiança: el poder de l’organització popular pot superar el racisme, l’odi i la por.
