El dia 1 de gener, a casa vam fer un bot del sofà amb una notícia del “TN migdia” de TV3. La notícia era una mena de reportatge que recollia tres testimonis de vida per a qui l’any 2020 havia estat un gran any. Tres testimonis que demostraven la felicitat possible al 2020: una noia jovenassa que havia trobat feina de mestra, una parella heterosexual que s’havia casat i ella ja estava embarassada, i una parella lesbiana que després de deu anys d’intentar-ho havia tingut una criatura. Una primera reacció porta a pensar que la notícia encimbella el fet de tenir criatures com el súmmum de la felicitat màxima. En dues de les tres notícies és fonamental. Això no deixa de grinyolar una mica, en un moment de debats cada vegada més amples sobre la maternitat i sobre les dificultats, els mètodes i el mercat de la fertilitat. I també en una societat que es proclama tan d’esquenes a la tradició judeocristiana però després s’hi topa sense adonar-se’n, caminant de recules. No és un fenomen nou ni greu però té la seva gràcia.
Però la notícia crida l’atenció per un element encara més portentós: l’exaltació que fa de la felicitat com el bé suprem, el Déu absolut a partir del qual s’explica tot i no es pot explicar res més. Una societat que només admet la Felicitat —per discursos, per consum, per eufòria, per pastilles, per tractaments i dietes, per gurus, per mercat i per publicitat, per façana—, no és una societat una mica malalta? És possible que a casa no entenguéssim prou bé la notícia, però no deixava de semblar un enaltiment buit de la Felicitat en un temps cru, en un temps de passar-les magres (uns més que d’altres, com sempre, és clar). Fins i tot podia ser que la notícia aconseguís l’efecte contrari al desitjat. Què haurà pensat, veient-la, qui ara mateix es troba pendent de les llistes de funcionament confús per fer de professor? (Funcionament confús perquè permet, per exemple, que un institut públic d’aquest país comenci el curs sense professor de català o bé que es passi tot un curs sense professor de la mateixa matèria). Algú que ha hagut de tirar la tovallola amb un tema tan punxegut, tabú i silenciat com el de voler tenir fills, què pensarà, veient aquesta fastuositat de bones notícies com caigudes del cel? I vam acabar preguntant-nos si no seria millor ensenyar el laberint envitricollat que porta a la falta de personal a escoles i instituts o el laberint de la reproducció mercantilitzada en lloc d’exhibir aquest “t’ha tocat la grossa”.
Es poden entendre, evidentment, les bondats de voler pujar la moral de la tropa, que és el que cada vegada més fan els mitjans de comunicació. És dia 1 i ens dediquem a animar el personal. Però s’entén fins a un cert punt, perquè als mitjans els demanes que t’expliquin les coses i les raons tal com són (si és que aquest tal com són, avui dia, vol dir alguna cosa). No els demanes que et tractin com un infant que comença a caminar, una tendència antipedagògica creixent d’ençà de l’esclat de la pandèmia. No els demanes que t’expliquin la realitat d’una manera òbvia i repetitiva, o que s’expressin amb un llenguatge adolescent per disfressar-se de proximitat, o que se t’acostin amb una empatia hiperactuada. Va bé fixar-se en els gestos cada cop més exagerats d’alguns presentadors, que sembla que suposen l’espectador arraconat al sofà, incapaç d’alçar-se i dir-los “i un be negre!”. Tampoc pregues als mitjans que et dictin, com un ban medieval, les noves normes que també semblen caigudes del cel per obra i gràcia d’aquest o aquell govern —normes a vegades aleatòries, cosa que és fins i tot higiènic d’assenyalar. Dins el festival de l’obvietat, mereix un capítol (còmic) a part la quantitat de vegades que t’ensenyen xeringues i punxades en un sol telenotícies, detall altament perceptible i molest per a qui té pànic a les agulles. Tot forma part d’una mena de remolí d’idiotització que acaba per posar-te en alerta i per convocar el be negre amb potes rosses.
Hi ha alguna cosa complicada en aquest intent d’exhibir la felicitat per convence’ns que el 2020 no ha estat un any nefast: és un viure instal·lats en l’extremisme, en els bots i rebots borsaris, a llegir la realitat a partir del boníssim o el dolentíssim. Si fem balanç de l’any, en cas que no haguem perdut massa feines ni diners, ni passem ànsia per arribar a final de mes, ni haguem tingut gent morta o malalta o haguem patit la malaltia en carn pròpia, serem capaços de salvar-ne alguna bona cosa. Com a mínim, per l’impuls d’aprenentatge i d’esperança. Juraria que és més saludable admetre les adversitats, acceptar els punts foscos per dolorosos que siguin, escrutar les falles del sistema i saber que, amb tot això i unes quantes pedres més a les butxaques, hem de caminar, que no pas empassar-se aquest Instagram televisiu per emmascarar la realitat com criatures. Però potser és que ens volen a tots criatures i no ens n’hauríem d’adonar.
