Eufòria i satisfacció. 10.305.819 euros. Qui no pot estar exultant amb aquesta xifra? No hi ha cap iniciativa igual en tot el continent! És que som únics com a societat: la més solidària, la més compromesa! Qui s’atreviria a negar-ho?
No la vaig seguir, només me la vaig mirar una estona a la tarda, per confirmar l’esclat d’autosatisfacció que és la Marató des que va néixer el 1992. Tot el nostre star system a plató per contribuir a fer-nos sentir més bones persones. Ep, i amb col·laboracions d’estrelles internacionals. Fins i tot han dit quatre paraules en català. Esclat de cofoisme màxim.
Cert. També van sortir a plató persones que han patit la COVID-19, i van relatar-nos com de difícil ha sigut, com han patit, les pors que han tingut. Darrere de totes les xifres de la pandèmia hi ha persones de carn i ossos i gent que se les estima. El més important que va passar als platós diumenge 20 de desembre va ser precisament que les vam poder conèixer. Massa mesos amb els focus massa lluny del patiment quotidià de tantíssima gent.
Però tornem a la xifra lluminosa: més de 10 milions d’euros! I ara on aniran? L’star system nostrat que col·labora a recaptar diners per la Marató contribueix amb el seu glorificat altruisme a reforçar un model d’investigació que va néixer en format de col·laboració publicoprivada. És interessant endinsar-se en l’hemeroteca més enllà de la propaganda de la patronal sobre els projectes públics amb participació privada. L’ODG (Observatori del Deute en la Globalització) va publicar fa un any l’informe “Les col·laboracions publicoprivades (CPPs) com a eines de privatització”.
Les conclusions són demolidores: pocs han aconseguit resultats positius per a l’interès públic i, per contra, ens exposen a grans riscos: sobrecostos (acostumen a ser el mètode més car de finançament, d’alt risc i gestionats sovint de manera poc eficaç), deute (manca total d’informació sobre els avals públics en aquests projectes), amenaça a la democràcia, falta de transparència i corrupció (amb una baixa taxa de publicació de contractes, informació fiscal deficient i processos de presa de decisions opacs i insuficients). Diria que d’això no en van parlar al llarg de tot el diumenge, oi?
No ens hauria de sorprendre que donin per fetes les bondats del model i ni ens proposin qüestionar-lo. Com expliquen Laia Estrada i Xavier Milian, autors de Sortim de l’UCI (Tigre de Paper, 2020), forma part de l’ADN del sistema públic de salut, ja que la Generalitat gestiona el 70% del pressupost sanitari a través de fundacions i empreses externes.
Crec que també es van oblidar d’explicar que Catalunya està a la cua en despesa sanitària dins de l’Estat espanyol (penúltima en despesa en funció del PIB i la sisena comptant pel final pel que fa a euros gastats per capita), que al seu torn està per sota de la mitjana europea. Ni tampoc han explicat que som capdavanters en concerts sanitaris: reben el 24,9% dels recursos, seguits en segona posició per les illes Balears amb l’11,1%. Tot plegat són dades publicades en els mitjans de comunicació la primavera passada, quan ens van confinar.
Diria que un altre dels oblits al llarg de les hores que va durar la Marató (i m’agradaria equivocar-me) és que seguim amb una despesa sanitària 1.500 milions inferior a la de 2009. Una retallada iniciada amb el tripartit (PSC, ERC i ICV) i continuada pel govern d’Artur Mas.
Llegeixo una entrevista que va fer fa poques setmanes la periodista Ure Comas a El Punt Avui a Alícia Rey, presidenta del Col·legi d’Infermeres de Girona: “Si haguéssim tingut la primària enfortida, probablement no seríem on som ara. Enfortir vol dir metges, però també moltes infermeres. Si ens emmirallem en els països d’Europa, veiem que aquí, per cada 100.000 habitants, n’hi ha quatre o cinc, mentre que a Europa en tenen entre nou i deu. I s’ha d’abordar el tema laboral, que no es puguin fer contractes ni de dies ni d’hores com es feia abans de la pandèmia. Això és denigrant i, a més, dona molt mala qualitat assistencial, i els pacients no s’ho mereixen tampoc”.
No vaig veure ni escoltar totes les hores que va durar la Marató, però en cap resum he sabut trobar que parlessin d’aquests dèficits.
Ai, us heu adonat d’una cosa? Amb totes les aportacions benintencionades que es van fer durant el dia de la Marató arribem ni de lluny als 17,7 milions d’euros que s’ha embutxacat Ferrovial per la gestió del rastreig de casos de COVID-19 i que la Generalitat acaba de finalitzar (preciso: 17,7 milions era el pressupost màxim acordat, no s’ha publicat la xifra final).
Però llancem confeti i anem a dormir sentint-nos els més solidaris del continent. Dic continent? Volia dir del món!
