El procés sobiranista -no comparteixo la demonització del terme “procés” i “processistes”- ha tingut com a conseqüència la sobrepolitització dels catalans. Mai no s’havia parlat tant de política a tot arreu, mai no s’havien publicat i venut tants llibres d’anàlisi, propaganda i de relat autobiogràfic sobre política catalana -que ja és dir!-, mai no s’havia estat tan informat i mai no ens havíem mobilitzat tant com per la independència.
Lògicament, la sobrepolitització, si es vol la hiperpolitització, té els seus avantatges i els seus inconvenients. El fet de debatre una qüestió tan de fons com és la independència de Catalunya -com ho fou al Regne Unit entre sortir o romandre a la UE- força les posicions polaritzades. No és tant una polarització de la mateixa societat com del fet que ho provoca un debat -com en tot referèndum- a favor o en contra d’allò que sotmet a discussió. El que ha d’interessar és si la polarització traspassa -i com- a la resta d’espais socials. Afortunadament, totes les dades disponibles diuen que fins ara i malgrat els intents de desestabilització, la societat catalana ha sabut mantenir la polarització allà on ha d’estar, sense que hagi afectat la convivència ni la cohesió.
És cert que la visibilització de la polarització ha tornat la política més aspra. El marc de repressió n’és la principal causa. Però també ho és el canal de referència que fem servir per discutir de política. I és que si la confrontació política -la no intel·ligent- s’ha traslladat principalment a Twitter, no és estrany que s’hagi fet visible allò que ja existia, ampliant-ne el ressò. Quines floretes ens pensem que es llançaven el PSC i CiU en els temps en que ocupaven gairebé tot l’espai polític i competien per controlar-lo? Hi ha molt de fariseisme en el mullader que es fa pels insults que ara corren descaradament per la Xarxa. El que ha canviat -i no dic que no sigui rellevant- és el pas de l’insult privat entre còmplices a l’insult públic que ara és rebut també per l’adversari.
La sobrepolitització -sempre mesurada en relació als estàndards internacionals- també ha desvetllat l’interès abans somort de la majoria pels afers públics. Estem més informats de política que mai -vegeu l’èxit d’audiència dels noticiaris de tv3-, però paral·lelament també més intoxicats que en cap altre moment -vegeu la sobreabundància de tertúlies ocupades pels rondallaires de cada partit. En sabem més de política, però també en desconeixem més. La densitat i la intensitat del combat polític fa que es vegin més els conflictes, però també que en quedin més d’ocults en les respectives estratègies de simulació i dissimulació. Mai com ara les organitzacions polítiques havien estat tan a mans dels professionals de la comunicació experts en Lakoff i en la imposició sense gaire escrúpols del propi “relat”.
Davant d’aquesta situació, i per evitar que la hiperpolitització no acabi en esgotament o, pitjor, que derivi en antipolítica -crec que n’hi ha símptomes clars-, em demano si seria un excés de llirisme demanar una mica més de transparència a l’acció política. Si la primera víctima d’una guerra és la veritat, no pot estranyar que també en sigui de la confrontació política. Però allunyar massa els relats de la propaganda política de la realitat fàctica pot girar-se en contra dels mateixos rondallaires oficials de partit.
En poso un exemple recent. No sumar-se a la reactivació del Consell per la República com ha fet ERC acusant l’acció d’electoralisme, no és precisament una decisió electoralista a la vista de tothom? No es pot ser més clar i dir que no es vol contribuir, de cap manera, a res que pugui reforçar la figura del MHP Carles Puigdemont, ni que això perjudiqui l’independentisme? Agradés o no, tots ho entendríem. Ja no ens mamem el dit. I si la resta de partits independentistes reactiven ara el Consell, no es pot dir clarament que es fa, precisament, en la perspectiva del 14-F? En el sentit de les autoexclusions recordo molt bé un fet de quan vaig arribar a la secció d’opinió de l’Avui a finals dels 80. En demanar formalment la presència regular d’articulistes del PSC a les pàgines de Diàleg, el cap de comunicació del partit em va dir, literalment i privada, que per a ells escriure a l’AVUI era predicar en el desert i per tant que no hi comptés. El biaix dels articles a Diàleg era per autoexclusió dels absents, ni que anava bé dir en públic que era per voluntat del diari. Som allà on érem!
No sóc tan ingenu com per demanar transparència absoluta. El poder, i la lluita pel poder, implica secret i dissimulació. Només vull alertar dels excessos a què convida la polarització no pas de la societat, sinó la dels partits i els seus discursos. Que comptin que si són massa lluny de la realitat, ens en desenganxarem.
