L’irlandès Gerry Adams ha estat una de les darreres personalitats a entrevistar-se amb els presos de Lledoners. Més concretament amb Raül Romeva i Oriol Junqueras. El líder històric del Sinn Fein és, com Arnaldo Otegi al País Basc, un dels principals artífexs del gir estratègic del sagnant conflicte a Irlanda Nord. Un conflicte armat que ja existia quan Gerry Adams va néixer i que es va accentuar durant la seva joventut.
Gerry Adams és una llegenda viva, un referent per a generacions de republicans del nord d’Irlanda. Només un home de la seva vàlua i amb la seva autoritat podia pilotar la fi del conflicte armat i forçar el desarmament de l’IRA i la desescalada del conflicte. Una aposta que no només ha permès evitar la condemna de successives generacions de joves a viure i patir el conflicte armat, sinó que ha permès buidar les presons, millorar la qualitat de vida dels ciutadans dels barris republicans i situar el Sinn Fein al capdamunt de la política irlandesa. La nova etapa política ha disparat el suport electoral als republicans fins al punt que avui la seva influència és més que notable a les administracions nordirlandeses. Tant és així que els republicans han passat de ser uns pàries a ser determinants en la vida política a Irlanda.
Amb Arnaldo Otegi ha passat un calc del mateix al País Basc. El gir estratègic pilotat per Otegi, entre d’altres, ha permès treure l’esquerra abertzale de l’apartheid polític –que amenaçava de ser social– al que havien condemnat l’esquerra abertzale. Desterrar la violència dels carrers no només ha obert noves perspectives per a generacions que acabaven sent carn de canó de presidi o a un exili clandestí: també ha portat l’esquerra abertzale a multiplicar els seus resultats electorals i a ser un actor determinant en la política basca, i fins i tot en l’espanyola, davant l’estupefacció de la dreta espanyola i part de l’esquerra, que sovint semblen anhelar els temps en que l’esquerra abertzale “se había echado al monte”. A diferència d’Irlanda, però, el desarmament i dissolució d’ETA no ha permès buidar les presons. Entre altres coses perquè Madrid no és Londres. Però també perquè l’esquerra abertzale va malbaratar conjuntures més favorables per desterrar la violència en imposar-se, aleshores, el criteri dels que defensaven el “cuanto peor, major”. Una tesi que a Catalunya segueix brandant un sector polític molt concret, hereu d’una tradició que res a té a veure amb l’actual maximalisme retòric que formulen. Otegi reconeixia amb una pedagogia i clarividència admirables, en una entrevista a La Fàbrica de Gabriel Rufián, el balanç funest d’aquella estratègia que avui encara els llasta.
Otegi és un dels artífexs de l’aliança estratègica de l’independentisme basc i (de bona part) del català (més el sobiranisme gallec) a Madrid, de l’actitud possibilista per influir en tots els espais on es prenen decisions i d’accentuar les contradiccions del Règim del 78.
La maduresa d’Otegi, a més de la seva formidable eloqüència i capacitat analítiques, és un dels factors que expliquen la desescalada del conflicte, el creixement exponencial del suport electoral a l’esquerra abertzale i la reacció furibunda de la dreta espanyola amb els aparells judicial i policial al capdavant, infinitament més còmodes en un escenari de confrontació armada i de violència enquistada. El nou escenari els obliga a prendre decisions que evidencien el seu totalitarisme i que obre una esquerda amb bona part de l’actual coalició governant a Espanya.
Curiosament, tant Otegi com en menor mesura Gerry Adams són ara també habitualment objecte de la ira desbocada dels sectors del nacionalisme irredemptista de les xarxes socials, un fenomen ben nostrat que també s’expressa amb retòrica buida, agre i orfe de referents, i que s’ha apoderat d’un determinat espai polític a Catalunya.
Una altra de les personalitats mundials que aquest final d’any ha tret el cap per Lledoners ha estat l’uruguaià Pepe Mujica, que també ha mantingut una entrevista amb Junqueras i Romeva en un nou exercici explícit de reconeixement de l’excepcionalitat democràtica que es viu a l’estat espanyol. Una entrevista que novament és un cop a l’ànima dels demòcrates espanyols i que hauria de ser celebrada en les nostres latituds. Com més reconeixements internacionals i més permeabilitat a la simpatia de les seves poblacions, més difícil ho tindrà la diplomàcia espanyola.
Arnaldo Otegi, Gerry Adams i Pepe Mujica haurien de ser referents per a l’independentisme que conjuga la bandera de la justícia social i la llibertat nacional. Les llargues experiències de tots i cadascun d’ells haurien de ser incorporades en el nostre haver com a mirall per aprendre, per evitar repetir els seus errors, per copiar els seus encerts i per segellar i blindar aliances de present i de futur.
