Deia el ballarí o coreògraf Manuel Cubeles: “La gent de la cultura popular som la terra on s'ha arrelat aquest país”. Just a les dotze de la nit del dia de Nadal de l'any 1920, naixia a Barcelona qui seria fundador de l'Esbart Verdaguer i del de Sarrià, col·laborador i corresponsable de la creació de l'Obra del Ballet Popular i director de diversos muntatges teatrals i emissions televisives. En ocasió de tot plegat, he recuperat una entrevista al Mestre que publicava precisament la desapareguda revista L'Obra el gener de 2006 i que signava l'especialista Jordi Lara. En ella, Cubeles ens regalava algunes reflexions que, 15 anys després, continuen essent de bon llegir. Us en comparteixo algunes: “El país que tenim és el resultat que els polítics de la transició no prioritzessin la cultura”. Clar i català. Però és quan parla de dansa catalana que ens hem de treure el barret. “La dansa catalana té l'austeritat d'una volta romànica... És línia i llum”. I explicita enèrgicament: “No vull mercenaris: vull dansaires formats”. Insisteixo, l'entrevista (com d'altres de la mateixa publicació) deixa perles per a qui vulgui recollir-les. S'obrirà, aquest 2021, una finestra d'oportunitat per parlar de Cubeles, per reconèixer-ne mèrits i revisar-ne aportacions, reflexions i vivències. Espero poder-vos-en parlar i compartir iniciatives al llarg de tot l'any vinent atès que un equip de persones entusiastes hi treballa des de fa mesos.
Més enllà de l'efemèride, el cas de Cubeles em porta a pensar com hi ha personatges, homes i dones que han viscut per la cultura i pel país d'una manera apassionadament irracional. Són persones que per motius inexplicables han quedat massa acotades a un territori determinat. I és en aquest acte de “circumscriure” el qui i el com que ens perdem oportunitats de conèixer autèntics referents de la cultura catalana en la seva amplitud, que és molta.
En aquests moments de fronteres líquides, de revisió de l'actual marc geopolític i d'una necessitat imperiosa i urgent de canviar dinàmiques i marcs mentals i de treball, retornar a una mirada integradora de la cultura catalana, que detecti i posi en valor referents que ho són en més d'un territori geogràfic, resulta no només engrescador sinó efectiu en relació a la priorització de projectes culturals transformadors.
Ara que esperem directrius clares per accedir als tan preuats fons europeus, també el sector de la cultura és cridat a fer aquest exercici de detecció d'allò que ens uneix i pot resultar fins i tot propi en territoris distints. Penso aquests dies en exemples paradigmàtics com el molt recent i estimulant projecte audiovisual que s'ha desenvolupat a l'entorn del Cant de la Sibil·la de la Catedral de Barcelona. Una iniciativa que ha propiciat, gràcies a la bona feina del Cor Francesc Valls de la Catedral i de Ficta Edicions, nova literatura musical a partir d'una proposta que ens permet redescobrir, sobretot en aquestes dates, una tradició ancestral molt present també en terres mallorquines - de fet, l'any 2010 la UNESCO va declarar la representació mallorquina de la Sibil·la Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Trobem també punts de connexió amb les Balears quan ens referim a tradicions també incloses en aquest llistat tan prestigiós com és l'art de la Pedra Seca, però no només. Quan la UNESCO va reconèixer les Falles del Pirineu (de l'una i l'altra banda del Pirineu, vull dir) com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ja ens va caldre fer aquest exercici de compartir experiències i pòsits amb territoris veïns.
Ara que s'acaba l'any vull aprofitar fins l'últim moment per pronunciar alguns desitjos de futur immediat: un d'ells, que el nou Govern de Catalunya sigui capaç d'articular, com a mínim un cop a l'any, una proposta conjunta en clau de Països catalans que ens interpel·li a tots i ens permeti recordar que, sense límits i fronteres, la nostra és una cultura universalment potent i rica. Tan de bo sigui possible convertir aquest desig en realitat. I sigui com sigui, bones festes i millor 2021.
