Camine per l’Albereda de València. Vinc d’una consulta mèdica i el passeig vora riu em fa bé. Bufa un ventet reanimador, i durant una estona respire sense la mascareta, sadollant els pulmons de l’aire de mar i deixant enrere els miasmes hospitalaris. Els pins pinyoners mostren la seua tofa botànica romana, i la fila de lledoners projecta un aspecte macilent, a un pas de l’hivern. De colp en un massís de flors, veig rebolls d’àlber, fillols crescuts entre les plantes, i a uns metres descobresc l’àlber pare, de tronc blanc, ferit per mil episodis, però noble i bell. Pense que tot aquell passeig rep el nom per aquest arbre, com ens recorda Alexandre de Laborde, en el Viatge pintoresc i històric: “L’Albereda de València s’estén sobre les ribes del Guadalaviar; no és pas tota plantada dels àlbers que li donen nom: l’om, el xiprer, el plàtan, el baladre, el llimoner, el taronger, el magraner i diversos arbres trasplantats de l’Amèrica meridional també hi creixen”.
Aquell és un dels darrers àlbers del passeig, si no l’últim. Molts dels transeünts que gaudeixen d’aquell jardí de segur que ignoren l’origen del nom, i en l’àlber no hi veuen res, com a molt sols un element botànic més. Els noms són com còdols rodats, perden a poc a poc el seu origen, la seua connexió etimològica, la raó que els ha fet nàixer. La gent viu feliç caminant sense fer-se massa preguntes; la gent viu en carrers que porten noms de persones de les quals ho ignoren tot, i que mai no es preocupen d’intentar esbrinar quins foren els seus mèrits. Parlen d’una botiga al carrer de Ciril Amorós sense saber que aquest home, prohom valencià, va manar derribar la muralla de València; o parlen de Poeta Querol sense saber que aquell senyor, elegant i burgés, i gran amic de Teodor Llorente, és l’autor, ni més ni menys, de les Rimes catalanes.
I, tanmateix, fa uns anys em vaig preguntar per què la plaça de l’Arbre, quasi a tocar de la popular església del Carme, portava aquell nom. A quin arbre es devien referir? I com és que el topònim no era més precís, per tal d’evitar qualsevol confusió? Aleshores vaig descobrir, amb una certa sensació de descoberta reveladora, que antigament hi creixia un àlber, i que fins i tot el pare Tosca, en el seu plànol meravellós de la València del segle XVIII, hi havia marcat la insòlita fita vegetal.
Que no seria plaça de l’Àlber? De la plaça de l’Àlber a la de l’Arbre el pas lingüístic és elemental, i més en una València castellanitzada. Ara, en la plaça de l’Arbre creix una olivera. Però sempre he volgut pensar que aquell àlber monumental era fillol de les alberedes naturals del Túria. I mentre caminava per l’Albereda de València em va fer il·lusió imaginar que aquell últim àlber, de tronc paquidèrmic i vetust, tenia una connexió, llunyaníssima però certa, amb el que antigament creixia a la plaça de l’Arbre. I vaig seguir caminant, ara un pas ara un altre, i em vaig enfilar per aquell pont tan ridícul conegut com de les Flors. Vaig seure en un banc pintat amb els colors de l’arc de sant Martí, i vaig seguir pensant en això, i en altres coses que, com és natural, ara no cal precisar. Bé, potser una sí que paga la pena: uns altres viatgers romàntics (Doré i Davillier), en la seua saborosa crònica del seu pas per València, indiquen que mai no havien vist dacsa tan alta com ací (“nous avons vu des tiges de maïs qui atteignaient cinq metres d’hauteur, et il en a qui arrivent à huit metres”). Dacsa de vuit metres d’alçada! Apostaria que en aquest cas eren canyes, vingudes d’Amèrica, i que ja s’estaven estenent pel caixer del riu, desplaçant l’albereda natural.
