Hi ha dies que la COVID-19 també mata les bones notícies. El passat 17 de desembre, va passar quasi desapercebuda l’aprovació de la Llei de l’eutanàsia al Congrés dels Diputats. Es tracta d’una nova fita en roig en el calendari dels drets individuals, equiparable a la de lleis com la del matrimoni igualitari o l’ampliació del dret a avortar. De cara al proper semestre, hi ha prevista la resolució de l’avantprojecte de la nova norma sobre memòria democràtica, que inclou reivindicacions de llarga durada com l’anul·lació dels judicis sumaríssims i l’exhumació de centenars de fosses comunes, assumida per l’Estat i no per les famílies. També inclou multes que poden arribar a ser milionàries en cas d’exaltació del franquisme, com en el cas del xat militar que proposa mascletada de tirs de gràcia sobre 26 milions de bescolls.
Però s’ha d’anar molt més lluny: des dels fets generals de la dictadura cal descendir als espais particulars. I legislar-hi. És el cas de la necessària llei sobre bebès furtats, ancorada en el Congrés des de 2018. Les xifres l’avalen. I també l’insuportable dolor de les víctimes, incomptables per la lògica mateixa de la dictadura, que va convertir aquesta pràctica en una vomitiva quotidianitat. Només fins al 1954 es van apartar, per raons ideològiques, 30.000 xiquets dels seus pares. Així ho assenyala una interlocutòria de 2008 de l’exjutge Baltasar Garzón, basada en els estudis de l’historiador Ricard Vinyes. En aquell temps, la dictadura va nodrir les “bones famílies” de bebès furtats, sovint amb violència, a les preses republicanes. També dels xiquets segrestats en els països on les famílies els havien enviat durant la Guerra Civil. Tot allò amb raons de pes exhibides per Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatra de capçalera del general Franco i precursor de l’existència genètica de les idees progressistes i, per tant, de la necessària segregació de la descendència. L’eloqüent bibliografia ens estalvia els comentaris: Eugenèsia de la Hispanitat i regeneració de la raça, Política racial del nou Estat i Higienització psíquica de les grans urbs, entre d’altres.
Aquest espoli, convertit en macabra rutina, va continuar i es va perfeccionar amb el temps. Quan es buidaren les presons, les mares de classe baixa, pobres, humils, es van convertir en principals sospitoses de parir fills desviats. El vessant netament ideològic es va diluir i va aflorar la possibilitat de fer negoci enmig d’una societat eminentment corrupta com la franquista. Si una família tenia els diners, podia comprar un fill. Elles s’encarregaven de tot. I “elles” eren les monges que regentaven hospitals públics i privats fins ben entrats els huitanta. Monges repartides en congregacions per tot Espanya esdevenien els nusos d’una atapeïda xarxa delictiva; intèrprets somrients de la llei divina, de qui té dret o no a la descendència i, en particular, de procurar-la a aquelles dones de bé, estèrils per un error inescrutable de Déu, i incompletes, per tant, segons la lògica franquista del rol femení i la seua domèstica transcendència. Les mares parien i els deien que el fill havia mort. La majoria eren sedades durant el part per anul·lar la voluntat. Si insistien en vore el cos, els mostraven un fetus congelat. Al poc els lliuraven una caixa tancada, amb el suposat cadàver, i amb la consigna de soterrar-lo en fosses comunes, on es perdia el rastre.
Quan aquestes mares, passades les dècades, començaren a preguntar-se per aquells fets traumàtics i poc clars, toparen amb l’evidència de com de ben engreixada estava aquella trama: arxius desapareguts en hospitals i clíniques, registres civils manipulats, falses coordenades de soterraments i fosses buidades sense avisar. I en el cas de les cases bressol, la impossibilitat d’accedir-hi a la documentació per la inviolabilitat dels arxius eclesials que procura el Concordat amb el Vaticà. Tot plegat, una escletxa espaitemps. Com si aquell embaràs només haguera estat un fet oníric i el seu fruit un malson que mai no acaba. Coses de monges. I de ginecòlegs, matrones, notaris, enterradors... I tot allò sota el pal·li d’institucions com l’Associació Espanyola per a la Protecció de l’Adopció.
Uns obstacles idèntics als que ha trobat una fiscalia esgotada per manca de recursos. És per això que la nova llei deuria de comptar amb tres elements indefugibles: una fiscalia especialitzada i amb un bon pressupost; partides per a investigacions que desxifren la trama amb noms i cognoms, i, sobretot, la creació d’un banc públic d’ADN que incentive els retrobaments i propicie la collita d’una dolorosa veritat que moltes famílies poderoses, encara entre els plecs de l’Estat, no volen que sure a la llum.
