En la 70a edició de la Nit de Santa Llúcia, el Premi Muriel Casals de Comunicació d’Òmnium Cultural el va guanyar el col·lectiu On són les dones. Amb sensibilitat, com sempre, el president de l’entitat i pres polític Jordi Cuixart també reivindicava el paper de les dones en tots els àmbits. Si les lluites són compartides, no poden no ser-hi en igualtat en la política, la cultura, el món acadèmic i els mitjans de comunicació. A l’enhorabona, hi afegia: «només anirem a un món millor si definitivament nosaltres, els homes, som capaços de parlar menys i escoltar més...». Més resoluda encara, poques setmanes abans, havia estat Mireia Boya: “callar” és el que han de fer els homes. I com a mínim, no voler imposar-se sempre. Ho explica molt bé Jenn Díaz a Dona i Poder, un llibre d’arguments nous i vells per despatriarcalitzar el poder i feminitzar la política, i que es transforma en crida, ja col·lectiva, a que les dones ocupin els llocs de què tradicionalment se’ls han vetat.
Que els homes callin una estona i, sobre tot i si us plau, que les dones parlin per elles mateixes, des de l’espontaneïtat, negant-se a ser caixa de ressonaça. Que les dones comparteixin les seves pors i necessitats, el que per a elles és goig o és compromís, i ho facin com a protagonistes de vida i titul·lars de drets, fent les xarxes de sororitat més fortes, empoderades, indestructibles.
En aquests temps difícils les dones hi són, i els seus noms voleien encapçalant llistes, guanyant primàries o sent presència viva d’un 1 i 3 d’Octubre que ens varen fer créixer com a ciutadania en un assaig general de derrota, de nou, immerescuda. Quan es va començar a parlar de les eleccions del febrer m’hagués agradat parlar, sense presses, amb dones i de dones: amb la Laura Borràs, la Dolors Sabater, la Tamara Carrasco... Dones que exerceixen de ciutadanes lliures però, per això mateix, saben el que és el maltracte i la repressió acompanyada d’enganys i mentides. Lluny de mesquineses i indiferències de propis, propers i adversaris, m’hagués agradat trobar, entre totes, fils transversals per bastir les propostes de dones que enforteixen a tota la societat (el feminisme ja ho és, de transversal, com també ho és el municipalisme, la primera base de la democràcia).
Les dones hi són, sols cal reconèixer el seu valor. Per exemple, la Dolors Sabater és el símbol de la Badalona anti-Albiol, que és un altra manera de dir la Badalona amable, contrària a les polítiques autoritàries i xenòfobes. Pedagoga de formació, especialitzada en terapèutica, reuneix aquelles experteses socials que tanta falta ens fan avui. D’ella es va escriure que un dels seus eixos vitals és “barallar-se” contra les injustícies. I també la Laura o la Tamara han demostrat que no reculen quan els volen barrar el pas molins de vent o gegants investits amb toga... A la Dolors li he sentit que el projecte polític que vol tirar endavant “és molt difícil, però per això mateix val la pena”. I he entès de nou allò de que “local, és també global”, no sols a Badalona o Catalunya, sinó arreu. I la malfiança pels resultats fàcils en un món tan hostil és senyal d’intel·ligència.
Quan a la passada primavera va esclatar el darrer maltracte barroer de socialistes nomès de carnet a la Dolors, la Mireia Boya, la Magda Casamitjana, la Pilar Castillejo, la Jenn Díaz, la Míriam Hatibi i jo mateixa reclamàvem una mirada de gènere en el conflicte polític, i escriviem:
“Ara no es tracta només de vèncer un virus, sinó de qüestionar el nostre passat, ocupar-nos del present de tothom i construir col·lectivament un futur millor. (...)
És des de la valentia del municipalisme transformador que cal treballar pel sosteniment de la vida, sense deixar ningú enrere, perquè ningú s'ha d'endeutar per a poder sobreviure. És només amb més inversió social i més promoció que permeti desenvolupar l'economia local i empoderar projectes d'economia social i d'autocupació que es recuperarà el sistema productiu... Ho hem vist aquests dies: la solidaritat i les xarxes de suport mutu són la base feminista per un món més igualitari, on ningú no abandoni mai més a ningú”.
I aquest és també l’impuls que seria bo de veure al Parlament i al govern de Catalunya. Perquè es tracta que guanyi la salut en totes les polítiques, de no repetir errors i construir col·lectivament un futur millor. I fer els tripijocs de sempre per amagar les dones a la cuina o a la intendència és repetir la vella política, masclista, classista i partidista, la política que fastigueja i que va molt poc enllà de la política-espectacle. Ni el Govern ni el Parlament poden semblar part d’un engranatge d’exclusió que el primer que expulsa és la participació de la gent comuna. Si s’arriba a aquest extrem, sols s’està a un pas de negar la democràcia participativa. I les dones, siguin on siguin, saben que la democràcia, o és acollidora i fa pedagogia de si mateixa en pràctiques amables i participatives, o sols és l’ombra d’una societat cada vegada més parcial i desigual. Llavors ja no és democràcia. Llavors ja no és res.
