“Una pintura és un poema sense paraules”, va deixar escrit Horaci. Podria ser. Tota imatge té un contingut, un missatge, una càrrega semiòtica que es pot interpretar, i de la qual es pot extraure un al·legat, que ens pot semblar més o menys poètic. Els caçadors de la Valltorta, per exemple, ens retrotrauen a aquells dies on al Maestrat hi havia guerrers armats amb arcs i fletxes i es jugaven la vida per tal de donar caça a una fauna en gran part desapareguda d’aquelles terres. Eren artistes (poetes) els pintors de la Valltorta? Es parla, en efecte, d’art rupestre, per tal de designar aquelles pintures que s’estenen per bona part de les muntanyes de l’interior valencià. I quan naix l’art? És exclusiu dels humans, o també cal acceptar que altres homínids varen desenvolupar una poesia visual, un desig de comunicar mitjançant els objectes i les pintures?
Valentín Villaverde, en el seu llibre La mirada del neandertal (Sin Fronteras), és d’aquesta opinió. Per exemple, durant unes planes indica la meravella de realització que hi ha al darrere dels bifaços, la indústria lítica amb què els neandertals caçaven i escorxaven les presses. “La perfecció d’alguna de les peces bé pot considerar-se que no està lluny de la definició d’art”, escriu en un moment determinat, seguint el criteri de la historiadora Ellen Dissanayake, per a la qual l’art és “alguna cosa que produeix plaer per si mateix i és alhora especial, apartada de la resta”. Fins al punt que d’encunyar el terme d’Homo aestheticus.
Ja ho va dir el comte de Buffon, l’estil fa l’home. Valentín Villaverde ha escrit un assaig rigorosament documentat, seguint la tradició de la gran prosa científica. Ell mateix s’interpel·la un colp i un altre: és art el que fan els neandertals? On són els límits? Si els neandertals també eren artistes, aleshores aquesta no seria característica exclusivament humana. En l’Homo erectus també s’han descobert peces treballades, i alguns grafismes que podrien ser els precursors d’una mena de protoart, per la qual cosa l’origen de l’art caldria retrotraure’l molt més enllà. Als albors de l’origen de la línia filètica de l’home.
Juan Luis Arsuaga, en El collar del neandertal, reconstrueix el moment en què un Homo sapiens va veure per primera vegada un neandertal. El primer procedia de les sabanes africanes, i era negre com l’ala del corb; l’altre, havia passat les glaciacions, i era blanc i amb els ulls clars. La sorpresa per a tots dos degué ser majúscula: descobrir una altra civilització, uns altres humans, propers i alhora separats pel color de la pell i per la cultura. Després va ocórrer allò inevitable: lluitaren entre ells i copularen feréstegament amb les femelles, produint-se la hibridació. Ben probablement, aquells bifaços que ara admirem també varen servir per a esberlar el crani dels invasors. I possiblement per escorxar-los i menjar-se’ls.
Però tot i això, el que és clar és que la mirada del neandertal era inquietantment com la nostra, i en el seu interior ja es coïa el deler per la bellesa. Aquell moment en què un primer homínid va contemplar un objecte treballat per ell i va gaudir amb la seua forma perfecta. Aquell moment màgic que ens porta des de la pedra bifaç a la catedral gòtica, des de la primera cançoneta tribal a les cantates de Bach, des dels primers símbols gravats a les pedres fins a la Divina Comèdia. Som una espècie extraordinàriament estranya, amb un prodigiós passat, però que en la base de tot sempre hi ha el mateix: la lluita més corprenedora per l’existència. Per a salvar el coll ens vàrem convertir en àngels.
