El Joan Tardà fa molts anys que és el meu amic. Terme que aquí expresso amb rotunditat, amb orgull i amb un somriure d’orella a orella. Ja ho era, d’amic, quan el vilipendiaven des de les pàgines de la premsa monàrquica de Barcelona no fa tants anys. El tractaven de pòtol davant el bon saber fer, per oposició, de Duran Lleida i Mas. Sempre, a les verdes i a les madures, ha estat una d’aquelles persones amb qui he tingut una relació propera i afectuosa. Perquè si ara aguanta xàfecs fa deu anys també, tot i que potser més sibil·lins i civilitzats. Els anys han passat, hem après a tenir la pell més dura i han reafirmat la nostra amistat i compromís. I és així que hem remat junts tot sovint i que hem debatut i, de vegades, discrepat. Tant abans com ara, amb tota la complicitat i sovint amb una vehemència respectiva que ens ha fet aixecar el to de veu.
Darrerament, a més, he tingut el privilegi de poder col·laborar amb ell en el seu nou llibre que sortirà just després de Reis. Així és que, per primer cop, a més de l’amistat, he treballat al seu costat durant hores, durant mesos. Un llibre que prologa l’Arnaldo Otegi, excels, d’una lucidesa que enlluerna. I en què, sense mereixeu-ho, hi signo l’epíleg.
És així que aquest estiu hem passat hores i hores de lectura i correccions, de sobretaules, on ocasionalment hem comentat la deriva i crispació d’una part de l’independentisme, del més nítid per fer servir terminologia aliena. Ell mateix se’n fa creus, tant per la virulència sistemàtica com pel to groller i el tuf ultra que destil·len determinades actituds. Però allò que hem compartit catatònics —i que més ens ha sorprès i decebut— és veure com persones properes assistien impertèrrites a la cascada d’insults, campanyes de linxament i fins i tot amenaces de mort, que han xiulat davant el totalitarisme i l’agressivitat d’una turba escalfada per predicadors de rang.
També Gabriel Rufián ha patit la còlera ultra i desaforada. Com la mateixa Montse Bassa, els darrers dies, la germana de la Dolors, que s’ha arremangat de valent per arrencar guanys per combatre la pandèmia. Però el Joan Tardà, el Tiet per a alguns amics, ha concentrat la fúria d’una frustració tan mal gestionada com alimentada interessadament. El nivell de determinats arguments i sobretot el to i el llenguatge que han acompanyat les diatribes incendiàries contra el Joan són els propis d’una taverna a les quatre del matí. Afortunadament, no l’han intimidat. El Joan té conviccions a prova de bomba. No el van fer callar ni desistir els fatxes de tota mena i condició quan arengava sol contra els abusos de la monarquia i no ho faran ara per molta estrella, més blava que vermella, que llueixin els inquisidors. Ni el faran callar, ni el podran silenciar, ni podran impedir que segueixi defensant amb fermesa —i una autoritat moral que la majoria ni remotament tindrà ni ha tingut mai— el mateix ideari que fa trenta anys, vint o deu. El Joan no ha caigut del cavall fa quatre dies, ve remant de molt lluny. Quan alguns sobtadament van anunciar el viatge a Ítaca, el Joan ja feia anys i panys que treballava per generar aquest moment. I val a dir que va saludar sense cap mena rancúnia el canvi de tornes. Fins i tot, se’n va alegrar i ho va considerar una victòria absoluta per a un projecte de país que necessitava sumar i que necessita seguir-ho fent.
El Joan deu ser el polític que més quilòmetres ha fet d’un cap a l’altre dels Països Catalans durant més anys i constància, i s’ha guanyat el respecte picant pedra. Però també és aquell amic entranyable que es fa estimar. Aquest estiu no es va voler perdre el 50è aniversari d’un altre home que també és tot cor i passió, el Dionís Guiteras, el candidat independentista a president de la Diputació de Barcelona que va veure barrat el pas pel retorn del més semblant a la sociovergència d’antany. Un aniversari sorpresa que va perpetrar una amiga de les que deixen petja i un altre il·lustre, Isaac Peraire, un fenomen. Òbviament a la cita no hi va faltar el Rufián, una mena de fill pròdig del Joan, que aprofità l’aixecament de les restriccions a l’estiu i va fer cap al Moianès per estar al costat del Dionís, qui, a més de ser un pencaire esgotador, és un bromista vocacional.
Aquell dia ens vam reunir per al Guiteras, tants com ens va permetre la maleïda pandèmia. Potser hi hauríem de tornar aviat. Tan aviat com ho permetin les condicions, orgullosos de tot el que hem defensat i fet. I de tota la feinada que resta per fer. Aquest cop, però, al voltant del Joan perquè es mereix, ara més que mai, la nostra incondicional amistat. Perquè ens l’estimem —i ens estima— amb tota la puresa i claredat, nítidament.
