En el món de les lletres hi ha de tot. N’hi ha autors d’una sola novel·la i altres que les fan a dojo. N’hi ha també autors d’una sola novel·la que podrien ser vàries, i que busquen fer l’obra, i que vedellen un patracol de centenars de planes. De colp i volta, volen ser Tolstoi. Precisament Zola va ridiculitzar, en L’obra, aquesta mena de recerca petulant del chef d’oeuvre, en aquest cas un atac directe als seus amics pintors. Sovint, al davant d’aquests ímpetus, el que s’amaga és una manca d’humilitat i un plus de supèrbia o arrogància.
Vaig començar la lectura de L’últim dels valencians de Guillermo Colomer animat pel Premi Lletraferit i per alguns comentaris positius. Aquell autor desconegut, de professió notari, havia escrit un llibrot de més de cinc centes pàgines, on s’esplaiava en la descripció d’una família burgesa de Carcaixent, propietària d’horts de tarongers. Una mena de Buddenbrook a la valenciana, vaig pensar. I malgrat l’extensió del llibre, em vaig capbussar en l’univers de Colomer.
De seguida, vaig detectar un problema narratiu en la construcció de la novel·la, on la pretesa circularitat no podia ser tal, perquè entre capicua s’hi ficava tanta palla que era impossible unir els dos extrems. Francisco Umbral escrivia que un article és com una botifarra, i que allò més important és que l’inici i el final estiguen ben relligats, i que al mig s’hi pot ficar qualsevol cosa. Però, és clar, això és més difícil amb la novel·la, i el pap narratiu té un límit. I el potencial literari de Colomer és tan prolífic, la seua vèrbola tan fecunda, els seus objectius tan diversos, té tantes coses a dir i tantes persones a qui llançar els seus dards, que s’hi perd en un poti-poti d’històries, algunes sòrdides, altres que fan pudor reaccionària de senyoret terratinent, altres contra els nacionalistes valencians, altres contra les feministes, altres contra... En fi, tots hi acaben rebent.
Com ara la manera amb què descriu uns suposats premis Octubre (els així anomenats en la novel·la Premis Corella). Ja Carles Fenollosa va carregar contra la cultura valenciana en Narcís o l’onanisme, primer Premi Lletraferit, però, certament, ho feia amb més tacte i gràcia. De la forma en què ho presenta Colomer és profundament denigrant. I així, escriu referint-se a la gala: "Una mera sessió d’espiritisme on es convoca contínuament el fantasma de Joan Fuster", "els seus tertulians eren incapaços de desfer-se de conceptes inservibles i parlaven de Països Catalans com si existiren", i altres desqualificacions per l’estil. No cal dir que l’ànima d’aquests premis Corella, Joan Daràs, que en el llibre fa d’intel·lectual catalanista i per això empra la variant oriental, acaba en presó relacionat amb un atemptat de Terra Lliure.
I, tanmateix, a mi em passa tot el contrari. Quan pense en els premis Octubre, o en altres guardons semblants, com ara els Bromera, no puc més que sentir una gran admiració i agraïment. Em sembla miraculós que malgrat tanta hostilitat i dificultats, malgrat tanta animadversió per part d’un estat centralista i retrògrad, hagen resistit tots els embats i hagen creat unes col·leccions literàries sòlides i diverses. Crec que és una de les més grans conquestes de la cultura valenciana, de les més rotundes i dignes d’encomi.
Com ens explica Wayne Booth, en The rethoric of fiction, el crític literari pot valorar un llibre des de diferents perspectives: formal, ideològica, retòrica, com a testimoni d’un temps, etc. La novel·la de Guillermo Colomer no destaca en cap d’aquests punts i, mutatis mutandis, sols aporta més autoodi al conflicte valencià. Al capdavall, no deixa de ser admirable que l’últim dels valencians ho odie tot. Aquesta és, em sembla, la gran proposta del notari Colomer.
