Fa poques setmanes he descobert el «Persona infiltrada», a TV3, i m’agrada algun dijous al vespre distreure’m mirant-me’l després del «Polònia». Que simpàtiques i simpàtics que són! I com riuen i com ric jo a casa des del sofà. I llavors tanco televisor i cap al llit, amb l’alegria que l’endemà ja som divendres i, per tant, a punt de gaudir del cap de setmana. Perquè tinc la sort de tenir feina i de poder descansar els dissabtes i diumenges.
Però el darrer dia que el vaig veure, des del sofà em mirava el meu menjador petit en un pis petit del barri de Gràcia i ho anava comparant amb aquella mansió de la família protagonista del dia. Un jardí enorme, unes habitacions espaioses, un disseny selecte. No és així sempre, de vegades les cases del programa són menys luxoses. Però sempre són grans i espaioses i amb espai exterior. Fa més fàcil filmar el programa, em direu. I és cert. Em costa imaginar-me el «Persona infiltrada» filmat en un pis de 60 o 70 metres quadrats com els que vivim tant gent.
Fa pocs dies vaig anar a la presentació del llibre ‘La pandemia de la desigualdad’ en què l’antropòleg José Mansilla ens recordava els dies del confinament. Ens feia memòria de com van començar a aparèixer vídeos d’esportistes d'elit i altres personalitats fent exercici confinats i animant tothom a quedar-se a casa. I els mitjans ho redifonien per intentar conscienciar-nos de la importància de no sortir al carrer. Futbolistes, cantants o estrelles televisives ens ho deien des de patis amb gespes verdíssimes, des de menjadors infinits, des de cuines on s’hi podia patinar. Quines cases de somni!
A les ciutats i en molts pobles, la majoria, des dels nostres pisos, anhelàvem espais oberts durant les llargues setmanes de març, abril i maig. L’afortunat era qui tenia un balconet o una terrassa per passar-hi les hores! Centenars de milers de famílies als Països Catalans van viure la pandèmia atapeïdes en pisos amb l’única obertura de cels oberts foscos i bruts. A TV3 i als principals mitjans, però, d’això no ens en parlaven. La realitat era la de gent estupenda fent pastissos, ioga o ballant en unes cases que semblaven el decorat d’una revista de mobles.
La programació de TV3 no va ser tota així durant tot el confinament, és cert. Seria injusta si no reconegués la tasca del programa «Primera Línia» durant aquells dies en què no havíem de sortir al carrer. Una escletxa de llum en una programació massa plena de gent que no revisa constantment amb preocupació el saldo del compte corrent.
Ja abans de la pandèmia, la taxa de risc de pobresa era del 26,4% a Catalunya, segons l’Idescat. Betevé es feia ressò fa pocs dies que la pobresa dels infants a Catalunya era del 31% abans de març i que es pot enfilar al 35% si no es prenen les mesures adequades. I afegia que de les famílies monoparentals (la majoria amb dones al capdavant) gairebé el 50% són pobres.
Més xifres. Les darreres dades indiquen que a tot Catalunya hi ha 484.748 persones apuntades a les llistes de l’atur i 196.359 en situació d’ERTO. I aquí ho s’hi compten tots aquells que ja han desertat d’estar apuntats a les llistes i, per tant, són invisibles. Des de Càritas alerten que han hagut d’atendre un 150% més de famílies noves al seu banc d’aliments. I durant el confinament van proliferar les xarxes de suport mutu. Des del març, ens han assegurat des de la Generalitat i des del Govern espanyol en diverses ocasions que s’aturaven els desnonaments. Però només cal que seguiu l’activitat dels grups d’habitatge per saber que cada dia n’hi ha de programats, i que si alguns s’impedeixen és per l’acció col·lectiva de desenes de persones que es posen a la porta disposades a aturar les porres amb els seus cossos.
No vulguem saber què passarà quan acabin els ERTO i les ajudes i s’hagin de començar a tornar préstecs i ajornaments.
Ai, que lletges les xifres que ens parlen de la pobresa. I quina mandra, oi? Imagino que això és el que deuen pensar responsables de les graelles dels mitjans públics.
Els mitjans són eines crucials per a l’autoreconeixement d’una societat, per identificar-nos, per assenyalar les dificultats, per avançar amb objectius col·lectius. Però només ho assoleixen si les majories se senten interpel·lades. I a les majories, tot i que lògicament ens agrada evadir-nos i no estar pensant sempre ens les dificultats que tenim, també en sagrada sentir-nos reflectides en el que ens hi expliquen i no passar-nos el dia admirant les vides acomodades d’altres.
En l’auge en què fa temps que estem immersos del consum audiovisual per dispositius mòbils i plataformes, la televisió clàssica va quedant apartada. Si a més, quan engeguem el televisor, el que emet ens queda tant lluny, quin servei públic està fent?
