Jordi Pujol el 1980, Artur Mas el 2012, Carles Puigdemont el 2016, Jordi Turull el 2018 i Quim Torra el 2018. Aquesta és la llista de candidats de l’espai convergent que han rebut els vots favorables d’ERC per a la investidura com a presidents de la Generalitat. El context del primer cas que hem esmentat sembla que ja pertanyi a la prehistòria. La resta de suports es circumscriuen a aquest període polític que s’ha batejat amb l’eufemístic terme de “procés”, que es concreta en la substitució del catalanisme partidari del reformisme autonomista per l’assumpció com a pròpia de la fita de la independència, un reemplaçament que s’escampa per totes les capes socials del país fins al punt d’arribar a constituir una majoria política. És a dir, que els suports a Mas, Puigdemont, Turull i Torra van ser un exemple, un exercici pràctic, de la unitat independentista tant reclamada –fins i tot exigida- els darrers temps per l’espai convergent.
Si no som malpensats direm que sempre s’ha donat la casualitat que les crides a la unitat de l’independentisme, sovint utilitzades com a arma llancívola contra la CUP i ERC, han coincidit amb una posició preeminent, encara que fos molt ajustada, de l’espai convergent dins del parlamentarisme independentista. Si l’independentisme ha d’anar unit, és bàsic que dins del bloc independentista la resta de formacions donin suport a l’accés del partit més votat a la presidència. Sembla de lògica. En canvi, si som malpensats, podríem arribar a creure que les casualitats no existeixen i que els requeriments per una unió sense fissures podrien tenir alguna cosa a veure amb els interessos partidistes.
Malauradament, reforça aquestes sospites el comportament d’aquest espai polític quan les seves perspectives electorals s’han anat capgirant. La candidata Borràs, ara sí proclamada després de les primàries internes d’un dels partits en els quals s’ha fragmentat Convergència, ha declarat aquesta setmana que “nosaltres sí prioritzem la independència i també prioritzem la unitat”. Aquest “nosaltres sí” ja ve a dir que uns “altres” no, i com que aquests “altres” sobreentenem que pertanyen al bloc independentista, podem veure l’oxímoron traient la poteta quan es contraposen uns independentistes bons amb uns independentistes dolents mentre, al mateix temps, es reclama l’entesa mútua.
Però aquesta contradicció seria anecdòtica o, simplement, tema de conversa per llepafils si no fos perquè la mateixa candidata va ser preguntada pel quid de la qüestió dilluns passat en una entrevista de Jordi Basté: “Imagini’s que Junts per Catalunya queda segona o tercera força política i ERC guanya. Farà vostè president a Pere Aragonès?”. A la resposta van començar a sonar flautes i violins, amb acusacions als socis de govern de ser poc independentistes, atacs contra el president del Parlament i concatenacions de frases condicionals i evasives.
Certament, la unitat de l’independentisme només és possible amb un exercici de generositat. Tant la CUP com ERC han estat formacions capaces de renunciar als seus respectius candidats per investir-ne d’altres, pertanyents a l’espai polític que Laura Borràs representa. I això que CUP i ERC pensaven, és clar, que els seus propis aspirants eren millors que els dels altres, com legítimament creuen els membres de qualsevol organització política. ¿Seria possible que els paladins de la unitat, els qui han emprat aquest concepte amb més força per tancar files al seu entorn, ara no corresponguin amb la mateixa moneda? ¿És acceptable que els qui més han convertit aquest concepte en un objectiu per se ara flirtegin amb la possibilitat de fer saltar pels aires la majoria independentista? ¿No seria execrable que, després d’haver-se beneficiat reiteradament de la generositat aliena, ara siguin incapaços de procurar-la al proïsme? I, després d’aquest reguitzell d’interrogants, la pregunta que cal repetir amb insistència: Laura, investiràs en Pere?
