En aquest sentit, a nivell europeu s'ha aprovat la mobilització més important en dècades de diner públic, a través del Fons de Recuperació i Resiliència (l'anomenat Next Generation EU). Aquest fons, de 750.000 milions d'euros entre transferències directes a invertir en els propers 3 anys i préstecs a invertir en 6 anys, ha de complementar el pressupost de la Unió Europea pel període 2021-2027. A l'Estat espanyol ja se sap que poden arribar fins a 140.000 milions d'euros i, de fet, en la proposta de Pressupostos Generals pel 2021 que s'està debatent al Congrés espanyol ja se n'hi inclouen més de 26.000 milions d'euros, Poca broma! Per això és tan important que s'aprovin aquests pressupostos; però alhora és tant o més important que es negociïn bé.
És vital que aquests recursos arribin als serveis públics i a l'economia, com també ho és que es destinin a les necessitats reals i que es gestionin de la manera més eficaç i eficient possible. Per això és fonamental la implicació de la Generalitat i del món local, ben coordinats amb sectors empresarials, sindicats i entitats del tercer sector social, per a identificar i prioritzar els projectes d'inversió, orientar-los a les línies de finançament més adequades i assolir els resultats esperats. La filosofia a l'hora d'implementar aquests fons hauria de ser la de buscar la màxima complementarietat i cooperació, perquè tinguin un efecte multiplicador i serveixin per a revertir les desigualtats socials i ens facin avançar en la transició verda i digital. Cal prioritzar el bé comú, anar ben coordinats i abandonar competències estèrils i “capelletes”, perquè la crisi ens afecta a tots i n'hem de sortir plegats.
Aquests dies, però, aquesta gran aposta europea trontolla. Quan s'està a punt d'aprovar el nou Marc Financer Pluriennal 2021-2027 i el Next Generation EU, Polònia i Hongria han aplicat el seu veto a que tirin endavant. El motiu és que el Parlament, la Comissió i el Consell europeus han acordat un mecanisme de condicionalitat basat en el compliment de l'Estat de Dret, de manera que si algun Estat vulnera els estàndards, en corrupció o altres paràmetres que afectin la gestió dels fons europeus, deixarà de rebre els recursos que arribarien directament als beneficiaris per altres vies. Aquest veto posa a la Unió Europea i als Estats que més necessiten aquestes ajudes en un veritable atzucac, especialment Espanya i Itàlia. Si no s'aprovessin caldria prorrogar el pressupost de l'actual període, que només permetria despeses corrents i sense inversions, aturant tots els ajuts de Cohesió.
Aquesta situació, que paralitza el major estímul financer de tots els temps de la UE, davant d'una pandèmia que ha aguditzat les desigualtats socials i que ha debilitat l'economia europea, és una gran irresponsabilitat sense cap mena de dubte. Amb tot, cal dir que és una conseqüència lògica als més de 10 anys de polítiques europees que no han aturat l'amenaça que representaven els Estats membres autòcrates i que han prioritzat altres interessos en lloc de la protecció de la democràcia i l'Estat de Dret a dins de la Unió Europea.
Ja és hora que aprenguem que les amenaces i extorsions de l'extrema dreta i la dreta extrema van en contra d'allò més fonamental, a costa de la vida i el benestar, la convivència i la justícia social. I que la democràcia i la dignitat de les persones són fonamentals per assegurar el bé comú present i futur.
