No fa gaire, en una conversa amb un treballador sanitari, vaig voler fer emergir el dilema ètic que probablement ocuparà els debats dels propers mesos a Europa: es pot obligar la ciutadania a vaccinar-se contra la COVID-19? La resposta, naturalment, va ser la previsible de tot aquell qui sent una sana devoció envers la feina que fa i el gremi on participa: cal confiar en la ciència, i si la ciència ens diu que el vaccí és bo, necessari i eficaç, cal creure.
Si a mi la seva resposta no em va acabar de convèncer –pel regust dogmàticament religiós que hi trobava–, la realitat social més enllà del sector sanitari i científic sembla que tampoc ho veu tan clar. En aquests moments, pràcticament només un de cada tres espanyols acceptaria de vaccinar-se a ulls clucs. De fet, el darrer baròmetre del CIS mostra que el percentatge de ciutadans que no acceptarien el vaccí contra el coronavirus, almenys inicialment, continua elevant-se mes a mes. El 47% dels espanyols, quatre punts més que en l’enquesta de l’octubre, el refusarien, unes dades molt semblants a les dels veïns francesos, que arriben a la meitat de la població, quelcom que prova que les precaucions dels peninsulars no semblen pas un cas aïllat ni una grip espanyola antivaccins, valgui la ironia.
D’entre els ciutadans que expressen interrogants sobre la conveniència de vaccinar-se tot d’una, s’hi troba un servidor. De segur que cadascú en tindrà llurs motius. De segur que n’hi haurà que, senzillament, rebutgen qualsevol vaccí per definició, amb raons poc fonamentades i de dubtosa o inexistent base mèdica. De segur que n’hi haurà que exposaran arguments paranoics, basats en delirants teories de la conspiració planetària, seguint el fil de les pràcticament tres hores del pretès documentari complotista Hold-up, si bé potser fóra l’hora de remarcar que, com bé denunciava recentment el professor Ethan Zuckerman a propòsit del fenomen QAnon, l’augment dels fidels d’aquesta mena d’hipòtesis es deu precisament a la creixent “desconfiança contra les institucions i les elits”. Però, també de segur, n’hi haurà molts més que, senzillament, tenim dubtes seriosos i raonables, sense que això ens converteixi automàticament en radicals, extremistes, perillosos, eixelebrats o tocats del bolet.
Els fonaments que avui em farien hesitar de vaccinar-me són diversos. N’hi ha d’estrictament científics, que, entre d’altres, el catedràtic de farmacologia Joan-Ramon Laporte fa dies que explica, molt pedagògicament. El professor emèrit subratlla que fins avui es disposa de molt poca informació real i contrastada de com funcionen els vaccins en qüestió, més enllà d’algunes notes de premsa, que en cap cas substitueixen els estudis científics. Amb això a la mà, per tant, implicaria que la ciutadania hagués de fer un acte de fe a favor d’aquests fàrmacs, sense certeses. Però, a més, com és comprensible, els assaigs clínics fets són de l’agost passat fins ara, de manera que, en el millor dels casos, coneixem el comportament del vaccí de només quatre mesos. I després? Sabem del cert quant durarà l’efecte? Ens haurem de vaccinar anualment? I, en cas que sigui així, quina garantia hi ha que no serà contraproduent? Massa, massa preguntes per confiar en la ciència sense més, tenint en compte el poc temps i els errors que la ciència ha comès al llarg dels temps, que després s’han hagut de corregir.
També hi veig certs problemes morals o filosòfics. Per definició, em repugna qualsevol intent uniformitzador, sigui del caire que sigui, i sigui en la dimensió o espai que sigui: en una comunitat de veïns, en una ciutat, en un país i, per tant, imagineu en un continent o planeta. Per molt que diguin que el vaccí no serà obligatori, tots sabem que se les enginyaran perquè ho sigui sense que es noti. No imposaran res per llei ni ens arrossegaran de l’orella fins al CAP més proper, però si volem agafar un avió, haurem de presentar el certificat de vaccinació. Si volem sortir del país, el mateix. I no em sorprendria que ho demanessin també les empreses i administracions per treballar-hi. Les mateixes autoritats ja han reconegut que l’objectiu final és que la immensa majoria de la població hagi passat per l’adreçador, quelcom que no acabo d’entendre, tenint en compte que, de fet, n’hi hauria d’haver prou de vaccinar la població de risc per tal d’evitar un nou col·lapse sanitari, que entenc que hauria de ser l’objectiu en si.
El que sembla clar, doncs, és que, si no anem amb compte, a la pràctica, el faran obligatori, quelcom que em pertorba i m’encén. En aquest sentit, demanaria que no féssim demagògia, comparant aquest fàrmac amb els vaccins típics que, a casa nostra, des de fa més de quaranta anys, ens apliquen quan som petits. Una llarga trajectòria, amb comprovació empírica de resultats inclosa, els avalen. És més, si obríssim el debat sobre l’escaiença de fer obligatoris aquests vaccins, probablement em posicionaria a favor de la norma, perquè, per damunt de tot, considero que una de les funcions de l’estat ha de ser la protecció i garantia dels drets dels menors –quelcom massa oblidat al nostre país, tot sigui dit de passada–, per davant de les eventuals dèries de pares i mares que, amb tota la bona fe del món, posen en risc els fills en negar-se a vaccinar-los. Però una cosa són els menors i una altra de ben diferent els adults, que hauríem de tenir el dret, fins i tot, de córrer el risc sanitari que consideréssim, si és el nostre desig.
I, finalment, també hi detecto problemes polítics i econòmics de fons. Tot i que no cregui que cap grup de malignes invisibles s’hagin posat d’acord per sotmetre la humanitat, sí que se’m fa inevitable de pensar que darrere aquests milions i milions de dosis de vaccins, hi ha milions i milions d’euros públics que pagarem entre tots, que en lloc d’investir en polítiques educatives, culturals o ambientals, acabaran convertits, d’una banda, en gotes de química que correran per dins nostre, i, de l’altra, en cotxes i cases de luxe per a uns quants –pocs–, que hauran fet l’agost gràcies a la pandèmia. Fa pocs dies l’exconseller de justícia, Carles Mundó, defensava en un article a l’Ara que, tenint en compte els grans interrogants que encara existeixen, “serà més necessari que mai que els científics i els metges prenguin la paraula per donar confiança a la ciutadania”. D’acord. Tanmateix, si realment confiem en la nostra gent, potser el que cal és que sigui la ciutadania qui pugui, individualment, prendre la paraula i decidir què fer amb el seu cos sense sancions ni pressions de cap tipus. Perquè, com cantava l’estimat Aute, no podem obviar que, al capdavall, també “la ciencia es una estrategia, es una forma de atar la verdad”.
