Sí, cal parlar-hi. En l’anterior columna hi havia la reflexió al voltant de l’engreixament fulgurant de l’Estat per un excés de sucre burocràtic. És el consum habitual d’aquells cossos administratius que esdevenen còmodes davant els fets essencials, puntuals, inevitables. Setmanes més tard, en realitat un temps molt inferior a l’instant, a qualsevol mesura mínima del temps, si atenem a l’edat de la burocràcia, talment la d’un déu qualsevol i tota la rondallística que l’envolta, tot continua igual. Oficines de l’Administració tancades quan més falta fan tot tipus de tràmits per a un sector de la població sense accés a internet, eixa gran finestreta o duana de l’impossible, o sense el saber mínim per accedir-hi. L’Administració ha volgut fer un salt digital amb l’argument d’agilitar els tràmits que s’ha convertit en una fugida a la carrera d’aquells usuaris que li són més incòmodes. És la nova consigna: en aquesta adreça electrònica trobarà tota la informació. Un procediment que s’ha accelerat amb la pandèmia. L’atenció personal, ni que siga telefònica, ha desaparegut. Com s’ho fa aquella gent sense coneixements bàsics d’internet, quan no analfabeta clàssica, el gran tabú dels estats que de continu naufraguen en els seus propis sucs? La soledat de la cua enfront el teclat sol acabar en la visibilitat d’eixa altra llarga cua al carrer per la cistella de la caritat.
Però els naufragis són diversos. En la primera part d’aquesta reflexió, cartílag pur o lament sord, esmentàvem la renda valenciana d’inclusió. És obligat, en primer lloc, destacar-hi l’esforç i la promesa electoral complida, de la idea al fang, amb millor o pitjor sort estètica. Així ho ha fet la vicepresidenta Mónica Oltra, a qui se l’ha volgut descriure com una pidolaire de pressupost en temps de pandèmia, com si fora una frivolitat que una consellera que es dedica a la igualtat i a les polítiques inclusives exigisca més fons per mitigar els efectes vertiginosos de la gran davallada. Efectivament, hi ha més plasticitat, tampoc no cal minorar les raons, en les protestes d’hostalers, autònoms o d’altres sectors professionals. Però si aquesta suposada classe mitja cau sense el matalàs adequat per eixugar el colp, la conseqüència podria ser fatídica. No sembla del tot bona idea definir com avarícia o capritx demanar més diners, o almenys els que et pertoquen, per dotar i millorar, per exemple, la renda valenciana d’inclusió. 300 milions per al següent exercici, 143 milions més. I amb la possibilitat d’augmentar la xifra de les 54.000 persones que ja se’n beneficien.
Però no sols els números importen, sinó també els continguts i els efectes. D’acord, hi ha famílies pobres que han passat de la indigència, pràcticament, a beneficiar-se d’una renda que pot arribar als 1.000 € mensuals. Una magnífica notícia per mitigar carències estructurals, però no del tot. Hi ha coses a millorar, i no són detalls, precisament. Està molt bé augmentar la dosi pressupostària, però també cal perfeccionar un sistema clarament millorable. La renda valenciana tarda en arribar, fins a un any en molts casos. Això sí, ho fa retroactivament. És a dir, les famílies ingressen el retard de colp, com passa amb la dependència. Usuaris que se la busquen a diari en un lluita incruenta per la dignitat, de sobte poden arribar a tindre 10.000 euros al banc. S’imaginen els esquifits cossos de presoners de qualsevol camp de concentració davant d’un banquet excels després d’anys de rigors alimentaris? Els organismes socials, com ara els digestius, també poden esclatar per un excés sense prudència.
Però pensem que la gent és sàvia a l’hora de gestionar necessitats atàviques. La gran paradoxa d’aquesta ajuda és que moltes famílies que la reben viuen en cases ocupades, amb la llum i l’aigua enganxades. Amb la renda podrien accedir a lloguer socials, que no hi ha, i fins i tot, fent a més un gran esforç d’austeritat, a lloguers en el mercat de renda lliure. Però no els deixen. Les immobiliàries i els particulars no lloguen a gent pobra o a determinades minories encara que puguen garantir un pagament continuat, ja que la renda és indefinida i es renova cada tres anys, lapses que, hui per hui, ofereixen major seguretat que qualsevol lloc de treball. Es tracta d’un clar exercici d’aporofòbia, odi al pobre, quan no de racisme, que el Govern valencià no deuria deixar passar i sí buscar la manera que les famílies, amb els diners legítims a la mà, puguen optar amb garanties a la vida digna per a la qual, molt honradament, s’ha pensat aquesta política, diguem-ne, d’estat. Cal legislar per obligar la societat, siga qui siga, a garantir drets bàsics. La llei, en aquest cas, per pura necessitat, per beneficiar els desafavorits, és la millor, sinó l’única, pedagogia possible.
