Feia Batxillerat i sobtadament les seves notes —i assistència a classe— es van desplomar. Així és que el tutor, un professor entranyable, va citar els pares per advertir que el seu fill jugava de cine a futbol. Però que a classe anava de mal en pitjor i tenia més faltes d'assistència que cap altre alumne.
La mare va respondre diligent a la cita. El tutor es va mostrar molt preocupat en presència de la mare per l'actitud i rendiment acadèmic del xaval. La mare se'n feia creus i va intentar rebatre els arguments per tot, que va considerar exagerats, tot prometent que intervindria per corregir el mal rumb i costums del fill de qui també sospitaven que ara fumava porros. El tutor, en constatar que aquella bona dona no volia assumir que el seu fill estava fora de control, va sentenciar: “el seu fill ha tocat fons".
La dona va quedar consternada i al vespre va compartir amb el seu marit les impressions després de l'entrevista amb el professor tutor del nen, un noi que ja tenia 16 anys. Ja no era exactament un nen. S'havia fet gran. El pare va quedar corprès en escoltar el veredicte demolidor, que el nen havia tocat fons. I què havien de fer per recuperar aquell noi que havia estat un estudiant d’ESO modèlic? Ho van rumiar amb el coixí, s'havia de pair.
L'endemà van tenir una reunió familiar. Volien saber què passava, que tornés aquell brillant estudiant que fins feia quatre dies els feia sentir orgullosos i que sempre havia anat tan bé i dut una vida tan endreçada. El noi va negar tossudament la major, va recordar el seu brillant currículum acadèmic mentre assegurava prendre nota i prometia corregir el rumb.
Però en la següent avaluació, el noi no només no havia millorat sinó que havia suspès tot el que es podia suspendre. La recepció de les notes va anar acompanyada d'una nova carta del tutor emplaçant als progenitors a una nova reunió.
El tutor els va rebre al seu despatx i educadament els va manifestar la seva preocupació: ‘va de mal en pitjor’. La mare, esglaiada, va apuntar tímidament alguns progressos del fill, a qui havia vist estudiar més: “no ho entenc, em va dir que havia tocat fons i ara em diu que ha empitjorat”. El marit es posava les mans a la cara i es mirava els cordons de les sabates. El tutor va decidir ser clar i franc: “li vaig dir que havia tocat fons però ara li he de dir que el noi ha seguit cavant”.
I és que sempre es pot anar a pitjor. Ja fa molts anys que el Barça s’arrossega com ànima en pena per Europa, de ridícul en ridícul des que el Barça va guanyar la darrera Champions a Berlin el 2015. El 2015/16 el Barça va ser eliminat per l’Atlético de Madrid a quarts de final. El pitjor va ser que el Madrid va trencar el malefici i va guanyar l’Onzena. La 2016/2017 la Juve va escombrar el Barça, novament a quarts de final. El Madrid va sumar la dotzena Champions. La 2017/18 la Roma va deixar el Barça de Messi amb un pam de nas quan va aixecar un 4-1 advers. I el Madrid de Ronaldo va sumar la tretzena Champions i tercera consecutiva. La 2018/19 el Barça va fer literalment el ridícul a Liverpool i es va deixar aixecar un 3 a 0. Però quan creus que s’ha tocat fons, el Barça de Messi va ser humiliat com mai a Lisboa, aquest cop pel Bayern de Munic que en un sol partit li va fer vuit gols, un rere l’altre.
La contundència dels resultats, el declivi inexorable, no va impedir que se seguís retent culte a una gran generació de jugadors. I pel camí, mirant-nos el melic, no es va deixar de renovar totes les velles glòries, cada cop per un import més alt malgrat un rendiment cada vegada més baix.
No es van fer els deures quan tocava i es va seguir idolatrant la plantilla més cara d’Europa. El Barça ha comptat amb el millor jugador del món durant anys. Però ara és un equip consumit, retratat un any i un altre a la Champions. I quan ja semblava que després de Lisboa s’havia de fer net, que ja no es podia esperar més, quan el líder de l’equip va manifestar obertament el desig de marxar i el seu destí, es va decidir retenir el jugador al preu que fos.
La conseqüència és que la plantilla no es renova, les arques del Club seguiran hipotecades per la fitxa més alta del futbol internacional i el Barça ha perdut tota oportunitat de generar ingressos. Ara, el Barça té tots els números per repetir un any en blanc com l’anterior. La feinada serà aixecar-ho.
Kubala, Cruyff o fins i tot Guardiola (com Di Stefano pel Madrid) són patrimoni del club. Com ho serà Messi. Quina pena que no hagi volat del niu quan tant ell com el Barça ho necessitaven. Sigui Joan Laporta el proper president o sigui Víctor Font, si no són capaços de fer foc nou no només seguirà l’agonia, sinó que anirà a més.
