La fòbia al carril bici

Amb el meu epidèrmic coneixement de la política municipal de la capital valenciana em va sorprendre poc abans de Sant Josep, ara deu fer un parell d’anys, la profusió d’un ninot de falla amb ulleres, bigoti, sovint acompanyat d’una bicicleta. Aquell “combustible per a falles”, prenent el títol del recull fusterià, era Giuseppe Grezzi, regidor de Mobilitat Sostenible de la ciutat de València per la coalició Compromís. El seu nom va tornar a aparèixer al cap de pocs dies en un trajecte en taxi, quan el xofer, que va resultar ser d’una corda diferent a la del govern de la ciutat, es va lliurar a la imprudent, incòmoda i innecessària dèria de convertir el viatge en una tertúlia. El detonant de la irrefrenable intervenció era la presència, a la nostra esquerra, del carril bici del carrer Colom. El tal Grezzi era el culpable d’aquesta plaga de vies ciclistes que tot ho infestava i així és com s’ha convertit en l’ase dels cops de la dreta, fins al punt que la portaveu del PP a l’ajuntament, María José Catalá, va anunciar el febrer passat mobilitzacions contra el regidor acusant-lo de crear la “València buidada”, de convertir el centre de la ciutat en un “centre fantasma” i de “barcelonitzar València” (noti’s aquí la picada d’ull al pòsit blaver, amb l’aire de criminalització de tot allò del nord). La campanya anti Grezzi ha transcendit el terme municipal del Cap i Casal del País Valencià, arribant a protagonitzar titulars d’alguns digitals de Madrid: “Els disbarats del regidor de Compromís Giuseppe Grezzi”  o “Demanen la dimissió d’un edil podemita [sic]de València per anar a una manifestació on es va cridar «policia assassina»”, en són dos exemples molt imparcials i ponderats. Tal malvolença no ha impedit, però, que la tasca d’aquesta regidoria hagi estat premiada repetidament, com ara amb l’obtenció del Premi Setmana Espanyola de la Mobilitat Sostenible del 2017, lliurat pel Ministeri de Medi Ambient (aleshores del PP!) i del guardó Bikefriendly 2019 de la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta. Un fet curiós, en observar aquest fenomen, és que els mateixos patrons es reprodueixen en altres grans ciutats. Recordem les constants polèmiques sobre mobilitat quan Madrid era governat per Manuela Carmena. Titulava així el diari ABC, en una altra mostra de rigor i equanimitat: “La nova Gran Via de Carmena: xafarranxo de manters, sorolls, embussos i caos”. Apocalíptic. L’oposició va convertir les mesures del govern en casus belli i José Luis Martínez-Almeida es presentava amb uns cartells electorals que anunciaven la fi de Madrid Central, la zona cèntrica de baixes emissions amb accés prioritari pels residents, el mateix dia de les eleccions: “Madrid Central s’acaba el 26 de maig”, hi deien unes lletres blaves mentre el candidat es feia retratar confiat amb els braços creuats. Amb l’intercanvi de la vara d’alcalde, el nou consistori es va limitar a fer alguns gestos de cara a la seva claca, desmuntant algun carril bici, però va mantenir les restriccions a l’accés al centre de Madrid, mentre va anunciar l’aplicació de mesures semblants en altres districtes urbans. Sense cap pretensió de ser expert en mobilitat ni en urbanisme, no puc evitar pensar en els exemples que ara enumeràvem cada vegada que a Barcelona es fa alguna intervenció d’aquesta mena. La darrera polèmica és l’inici de les obres per fer un vial per bicicletes al carrer d’Aragó. Potser sí que serà un desastre caòtic –ja he dit que no hi entenc-, però quan veig Pilar Rahola llançant una feroç diatriba perquè ha ensopegat amb un separador de goma d’un carril bici, el meu pensament salta cap als titulars contra Grezzi del pamflet d’Eduardo Inda. I quan Ciutadans i el PP es comprometien a desmuntar els mateixos carrils bici si guanyaven les eleccions, era inevitable establir un paral·lelisme amb les promeses, després incomplertes, de Martínez-Almeida. Com més  recurrents són les reaccions hiperbòliques i dramàtiques contra qualsevol mesura de pacificació del trànsit, més gruixuda es fa cuirassa de l’escepticisme i la desconfiança cap a qui les expressa.