Uns quants dies tothom va ser un entès de la política als Estats Units i sabia perfectament de quin cantó cauria Oklahoma o Pennsilvània. I si no n’era, d’entès, feia per semblar-ho. Els tsunamis generats pels mitjans de comunicació tenen aquestes coses. Aquells dies, a l’espera que s’acabés un recompte de lentitud prediluviana, podia fer l’efecte que la COVID hagués afluixat i que calia passar de totes passades a fer d’espectadors del xou electoral. Feia l’efecte, fins i tot, que el xou electoral es convertia en un espectacle de circ, a falta de teatres i cinemes oberts, i potser preveient que les beatificacions no acabarien de complir les expectatives (encara que hi hagin afegit el joc de la culpa és negra i ningú la vol).
És normal que mig món mirés amb atenció el que passava als Estats Units. Una mica per comprovar si tots els aires rúfols de populisme i mentides que bufen arreu feien més profundes les arrels. Els aliats d’aquests aires rúfols a Europa es poden trobar a cada cantonada. Quan passaven reportatges amb gent armada pel carrer, fanàtics de casta diversa i un president amb el cervell més foradat que una regadora, la vella Europa feia encara de vella Europa, assenyalant la distància entre aquí i allà. Per molt que les manifestacions del malestar siguin diferents i aquí les armes no siguin com anar a comprar el pa, el panorama no està per indicar amb rubor infantil les vergonyes de l’altre. I més quan aquí fa temps que anem nuets, nuets (descomptant el rei, que ja hi anava i ningú ho deia).
Un dia vaig escoltar un podcast de France Culture —d’una sèrie la mar d’interessant, això sí, sobre el duel Trump-Biden— on a estones s’inflamaven de grandeur francesa: un especialista insistia en la distància de les ànimes nord-americana i francesa, com si fos una qüestió d’ADN i com si tot allò dels Estats Units fos inimaginable a França. Però no és només un tic de França, aquest. Una reacció similar la tindríem aquí, a Catalunya i a Espanya, amb altres versions de cofoisme i d’imperialisme, en el cas que algun hipotètic canal cultural públic es dediqués a indagar distincions culturals.
Les eleccions nord-americanes i el desenllaç que han tingut no poden donar-nos una impressió d’alleujament. És falsa. I és un miratge. Ben al contrari, ens acaren al mirall del malestar. Un malestar que ja borbollava i que la pandèmia no ha fet més que multiplicar fins a dimensions horroroses. La ciutadania sent que els poders públics l’han abandonat i l’han desatès, que l’han deixat a l’estacada. Això és un polvorí que amb qualsevol espurna pot esclatar en mil direccions. I les administracions i qui les dirigeix no sembla que actuïn prou per prevenir-ho.
La indignació per com el Govern català ha plantejat les ajudes als autònoms, com qui dona molles de pa a les gallines que s’han de barallar per pescar-ne alguna al vol, és un termòmetre d’aquesta olla de pressió. Els autònoms són paletes, cuiners, periodistes, arquitectes, lampistes, il·luminadors, actors, correctors, forners... És que els partits de govern entenen què provoquen amb una gestió a cops de bregues internes i globus sonda infantilitzant s? La sensació d’humiliació ha superat tot límit i això els pot treure de les mans allò que és la mare de totes les batusses: el poder. Les manifestacions d’aquest descontentament seran per tots cantons. Últimament gent molt diferent m’ha dit que al febrer no pensa votar, que ha decidit que ja n’hi ha prou, a fer punyetes. En altres temps i en altres latituds això s’hauria vist com cedir terra al populisme. Ara, en canvi, pren cos com a resultat d’una decepció i d’un fracàs absoluts: un dir “ja s’ho faran, amb mi no hi comptin, perquè aquest sistema ja m’ha expulsat.”
Això és camp obert per a tota mena de transgènics polítics i pesticides d’efectes perversos. Però la terra ja s’està començant a cremar ara, amb gestions erràtiques, amb la incompareixença de l’esquerra i de respostes polítiques sòlides... Trump i el trumpisme com a corrent tòxic, però també la pandèmia i els cops de volant sobre com entomar-la, evidencien una cosa terrible: ara mateix, si no files molt prim, pot haver-hi en el mateix vaixell o en la mateixa protesta un curt de gambals, un negacionista, un conspiranoic, un hippy alternatiu, un feixista clàssic, un intel·lectual desencisat, un progre de manual, un nihilista d’esquerres i un de dretes... I també el cínic i mandrós del Twitter, és clar. Aquest aiguabarreig en el mateix vaixell és el drama del nostre temps. Per això cal un sobreesforç per distingir un ou d’una castanya, per fer servir les paraules que volem i com volem i no com ens diuen, per falcar fort l’esperit crític. I tot esperit crític no és negacionisme sinó el contrari d’acceptar que ens tractin com xaiets o com gallines. Per això ens agafem al que ens queda: els projectes propis i l’esforç personal.
