Costa d’imaginar un context de gestió més complexa que l’actual per a un mandatari polític. Acusats d’improvisació, quan no directament de poques llums, els qui hem tingut, tenim o assumirem en un futur responsabilitats en l’àmbit de la “cosa” pública batallem aquests dies amb un virus que ho ha posat tot de cap per avall.
Com si no n’hi hagués prou amb la tensió entre partits de Govern (que és evident que existeix), el moment actual obliga a gestionar directrius supradepartamentals com les que imposa el famós Procicat (o, el que és el mateix, el tàndem que formen Salut – Interior al capdavant de les decisions que afecten la lluita contra la pandèmia). I entremig de tot aquest batibull, arriba l’església i, lluny d’ajudar a rebaixar la tensió, encén la polèmica.
Les imatges del cap de setmana passat en què va tenir lloc una celebració a la Sagrada Família, concretament l'acte de beatificació de Joan Roig Diggle, i que va reunir 600 fidels en plenes restriccions, ha indignat el col·lectiu de les arts escèniques que roman tancat per obligació des del 30 d’octubre passat i al qual s’imposa un nou període de 15 dies d’aturada de l’activitat amb públic presencial per consolidar el descens en els índexs de reproducció de contagi de la Covid-19 (la famosa R estabilitzada per sota de l’1).
“El dret de religió és un dret fonamental i això no ho té la cultura, tot i que m'agradaria que ho pogués tenir per obrir teatres i cinemes", expressava Omella a posteriori en ser entrevistat per Josep Cuní a SER Catalunya. I reblava: “Demano més diàleg”.
Més enllà de com n’han estat, d’inoportuns, tant els actes com les imatges com les declaracions, el representant de Déu a la terra posa el dit a la nafra en relació a la qüestió dels drets fonamentals. I ho fa en un moment en què ja pràcticament (i injustament, diria jo) ningú recorda que és precisament la declaració de la cultura com a bé essencial el que permet que, a dia d’avui, museus, biblioteques, arxius, galeries d’art i centres de creació segueixin oberts. D’acord, el desastre és MONUMENTAL (i ho poso així en majúscules i en negreta perquè ningú sospiti que defujo responsabilitats ni compromisos) però evidencia més enllà del moment que ens toca viure la necessitat d’articular una Llei de la Cultura que sigui pròpia, ambiciosa, en blindi competències i sobretot esdevingui el reconeixement de la Cultura com a Dret Universal.
Una Llei que des de fa anys els responsables polítics debatem, en fem teories i cabòries i que de ben segur cal accelerar per tal que durant la propera legislatura vegi la llum. Una legislació contundent, valenta i clara que permeti equiparar els drets culturals a d’altres drets universals i inalienables. Drets que ben bé emanen de la pròpia Declaració Universal dels Drets Humans que s’aprovava el desembre de 1948 i que tant en el seu Preàmbul com en els seus 30 articles esbossa allò que és principal en l’ésser humà i que té a veure amb qüestions tan bàsiques com el dret a la vida, a la llibertat de moviment, a l’asil, a la propietat, a la intimitat, a la democràcia (com ho llegiu)... I al treball, i a l’educació i a l’ordre social, i a tenir un judici just i a la presumpció d’innocència. I en el seu punt 27 (just després del dret a l’educació), a la cultura. Dret a la cultura. El punt 30 de la Declaració ho diu ben clar: “Dret a que aquests drets no siguin suprimits en cap circumstància”. Dret a tenir dret, en definitiva. Reclamem-lo abans no sigui massa tard.
