Una màxima cabdal en política és que els draps bruts es renten a casa. Amb discreció i sense escarafalls. En canvi, quan la brutícia s’albira per les escletxes i el ferum es nota de portes enfora, la realitat sol ser que el merder ja té unes proporcions considerables. La projecció pública d’un conflicte polític intern sempre va dues passes per darrere de la dimensió real.
La declaració d’amor del síndic del PSPV, Manolo Mata, tot dient que Mónica Oltra és “essencial” per al Botànic, sona a la mateixa mentida que amolla el president d’un club de futbol quan confirma l’entrenador dos dies abans de despatxar-lo. Només el fet de necessitar aquesta matisació pública, tot just després que Mata menyspreés l’opinió d’Oltra sobre les mesures antipandèmia amb una desafortunada comparació conjugal, ja és un bon indicatiu que les aigües baixen revoltes al Govern valencià.
El portaveu parlamentari de Compromís, Fran Ferri, tampoc no s’ha tallat en parlar obertament de “friccions” dins del Botànic en paral·lel al reconeixement de Mata que les actuals relacions personals entre els membres del tripartit valencià no són les millors. La responsabilitat dels socialistes en el tripijoc pressupostari de la Conselleria d’Igualtat -casualment, sota control d’Oltra- i la pròpia baralla interna de Compromís -encara no massa pública, però prou latent- han reblat el clau: la brutícia ja vessa per les costures del Consell. La sintonia tradicional del Botànic és ara una melodia desafinada.
En aquest context, qualsevol detall compta. El fet que Ferri assenyale que Oltra parla “des del punt de vista personal” i reconega que podria haver-se reunit més amb el president Ximo Puig esdevé simptomàtic. Les declaracions, prou semblants a l’eixida de to de Mata, deixen caure que, com a mínim, a can Compromís, no culpen exclusivament el PSPV de la mala maror i que la posició interna d’Oltra ja no és tan forta.
Tot plegat fa regust a final de legislatura; la pega és que el Botànic II ronda l’any i mig, queden més de dos anys de treball comú i el que hauria de ser una convivència plàcida després del viatge de noces s’està convertint en l’ambient tens i feixuc previ a un divorci. I la dreta, és clar, fregant-se les mans. Sobretot un Toni Cantó (Ciutadans) instal·lat en el paper d’amant puntual que espera la caiguda del matrimoni per a esdevenir el cònjuge oficial.
L’espurna d’aquesta situació té dos ingredients claus: la deslleialtat i la beneiteria. El segon Botànic va nàixer tocat des que el president Ximo Puig va ser deslleial amb Compromís i va convocar les eleccions valencianes en la mateixa data que les espanyoles ara fa any i mig. Ho va fer a traïció i a consciència, amb el convenciment absolut que n’eixiria beneficiat electoralment.
La jugada va eixir tan redona que, des d’aleshores, Puig s’ha vist lliure per fer i desfer sense comptar ni amb Compromís, ni amb Podem. Fa ullets a Ciutadans quan li convé i va guanyar el relat mediàtic durant la primera onada de la pandèmia, on va aparéixer com un home d’estat resolutiu mentre Oltra i els seus quedaven reclosos al paper de comparsa.
La beneiteria de Compromís, però, també ha apuntalat la situació actual. Amb un concepte de la lleialtat tan poregós i apocat que frega la ximpleria, la coalició nacionalista -o ecosocialista, o progressista, o el que siga- ha permès Puig créixer políticament des d’aquell llunyà 2015 i, literalment, s’ha deixat parasitar. En el primer Botànic, un Compromís eufòric (19 diputats, rècord absolut) va tindre la generositat necessària per donar la presidència de la Generalitat a un PSPV afonat (23 diputats, el pitjor resultat històric), ja que l’aritmètica manava i la urgència era desallotjar un PP corromput en tots els sentits de la paraula.
El comboi mal entès i la psoeització de Compromís, amb un paper de crossa socialista cada cop més evident, va ser clau en els resultats de 2019: ascens del PSPV i retrocés de la coalició. I no n’han après. Temorosos de ser acusats de nacionalistes, d’un possible retorn de la dreta, del règim del 78 i de contagiar-se del procés català, un Compromís acovardit continua deixant-se menjar el terreny amb la sensació desagradable d’estar desaprofitant els anys de poder.
Les “friccions”, que diu Ferri, són el primer símptoma de la rebel·lió contra l’actitud d’un Puig que governa com si no tingués socis. Arriben, però, amb Compromís desunit, afeblit i amb veus discrepants sobre el futur de la coalició i qui l’ha de liderar en els propers anys. I tot per no complir amb la primera promesa electoral. “Amb valentia”. Ja veurem si no és tard. O si va més enllà d’una rebequeria inútil de xiquet que s’empipa quan el castiguen perquè no ha fet els deures.
