De l’operació Volhov de la Guàrdia Civil ja s’ha dit gairebé tot. De la barbaritat del nom a la insubstancialitat dels informes que l’han permès. L’arbitrarietat de tot plegat -més de vint detencions gratuïtes i més de trenta registres que es podien haver resolt simplement demanant la informació- demostra que es tractava d’un espectacle precipitat i irat, amb els mitjans avisats prèviament per retransmetre’l, més destinat a venjar-se de la humiliació per la sentència del major Trapero que no pas posat al servei de la justícia. I fins a un cert punt, s’ha d’agrair que la improvisació irritada hagi posat al descobert el munt de “línies d’investigació” malgirbades que tenien obertes.
Ens hi hem indignat i també hi hem rigut, perquè tot i la gravetat dels fets, sembla que el todo por la patria els fa perdre els papers i els porta a fer el ridícul. Però atenció: com sol passar quan hi ha un pla de fons, ben traçat, els papers es perden sempre en la mateixa direcció: desprestigiar, amenaçar i fer por, per veure si així derroten allò que, ara mateix i per fortuna, no poden resoldre per vies més expeditives i cruentes, com haurien fet fa alguns anys.
Tanmateix hi ha una qüestió que sempre m’atribola en aquest tipus d’operacions. Tot i el desprestigi del personatge que dirigeix aquests desplegaments, tot i que si més no els mitjans del país s’ho miren amb una certa distància, el cert és que sempre n’hi ha uns quants que piquen. Sembla allò de “si els han detingut, alguna cosa deuen haver fet”. En aquest cas, a més dels tres noms principals, li ha tocat el rebre a una persona tan indiscutiblement batalladora -i amb mèrits propis que ningú no pensa a esmentar- com en Víctor Terradellas a qui, abans de saber què hi ha de cert en allò que li atribueixen, ja l’han tractat de friki o fatxenda. I en diverses entrevistes que he seguit -a vegades, interrogatoris-, sembla que es demana als detinguts que s’expliquin, que es justifiquin, que es defensin. En tots aquests casos, l’aparent neutralitat de l’entrevistador sempre acaba deixant una certa ombra de dubte, com si es tractés només d’una “versió més” al costat de la policial. Fins i tot un líder independentista deixava entendre que ja se sap: “en l’independentisme hi ha de tot”, abonant el descrèdit buscat per la Guàrdia Civil. L’efecte de l’operació no és total, és clar, però l’erosió buscada, en una o altra proporció, ja s’ha aconseguit.
Amb tot, si alguna cosa queda clara en el relat compartit per totes les causes, és que aquesta gent no entenen, ni poden entendre, ni volen entendre quines són les bases, les raons i la naturalesa de l’independentisme. El primer obstacle que es posen és el de no reconèixer que són davant d’una nació de la que només en poden negar la naturalesa mantenint-la en un estat colonial poc o molt avançat, o subtil, per acomodar-lo al segle XX, però al XXI. El segon obstacle que els és insalvable és que imaginen la realitat associativa catalana com l’espanyola. Si allà no es mou ni una mosca que no tingui una subvenció substanciosa, aquí no poden entendre que estem acostumats a pagar-nos-ho tot, sovint doblement. Necessiten buscar malversació de cabals públics on ni tan sols en cal. Per això pot sortir Carrizosa a dir que el manteniment de Waterloo té a veure amb un magnificat “tres per cent”. Aquí, que sabem tot el que paguem de la nostra butxaca, té poques possibilitats de ser cregut. Però, en canvi, encaixa allà on aquesta és la norma: és allò de “piensa el ladrón que todos son de su condición”. I el tercer obstacle per a entendre alguna cosa és que pensen que l’independentisme és una febrada d’uns pocs que manipulen una majoria i que, matant la cuca, morirà el verí. Es pot voler altra cosa, pensen, que ser espanyol?
Si mai acceptessin que som una nació, que la societat civil està avesada a autofinançar els seus projectes i que l’aspiració a l’autodeterminació té darrera una història de dignitat insubornable, potser deixarien de fer tan de mal tan inútilment. Potser s’adonarien que a cada operació per acovardir l’independentisme, l’alimenten i el reforcen. Algú creu que Madí, Vendrell, Soler o Terradellas s’arronsaran? Que no van veure com reaccionaven els presos polítics davant la mascarada de judici, amenaçats amb sentències brutals, o com ho han fet els exiliats? Que no han escoltat Cuixart quan els deia que “ho tornarem a fer”?
L’operació Volhov reafirma el fet que no entenen el nostre país. Que veuen fets que no els poden comprendre amb els esquemes amb què ens miren. I, sobretot, no poden ni volen entendre el nostre país perquè això els obligaria no tan sols a veure’ns a nosaltres amb uns altres ulls, sinó que ells mateixos s’haurien de veure d’una altra manera. I em temo que no s’agradarien. Mentre Espanya ens miri amb ulls de Guàrdia Civil voldrà dir que encara porta tricorni.
