Dues noticies recents sobre referèndums ens podrien ajudar en la recerca de solucions sobre el nostre futur col·lectiu. La pandèmia que patim no facilita la reflexió serena, però ser conscients de que la prioritat és avui lluitar contra la COVID 19 i la crisi econòmica i social que ha provocat no vol dir que els actors polítics no puguin prendre nota d’experiències alienes.
La Comissió de Venècia és un òrgan consultiu del Consell d’Europa: en formen part seixanta dos estats ( els quaranta-set del Consell més uns altres quinze) i està integrada fonamentalment per juristes de prestigi. El mes d’octubre va aprovar unes “Directrius revisades sobre la celebració de referèndums”. La Comissió constata que els referèndums poden preguntar sobre la secessió d’una part d’un Estat “en els casos excepcionals en que la Constitució nacional ho permet”, idea que contradiu als que afirmen que el dret a la secessió no està regulat enlloc. Conclou que no es poden celebrar consultes que no encaixin dins la Constitució de cada Estat, principi que impossibilita qualsevol reconeixement d’un referèndum unilateral a casa nostra. També destaca que no es pot aprovar una Llei ad hoc per regular un referèndum específic: això és el que va fer el Parlament de Catalunya en el dissortat Ple del 6 i 7 de setembre de 2017; no és admissible, recorda la Comissió, modificar les regles de joc poc abans de la celebració de les votacions. L’Informe també insisteix en que ha d’existir un organisme imparcial que organitzi o fiscalitzi la consulta i que les preguntes han de ser directes i les possibles respostes clares. I no es mostra partidari de que s’exigeixin majories qualificades de participació i d’aprovació tot i que les accepta en assumptes d’especial transcendència constitucional, en concret en estats federals o regionals.
Farien bé els partits independentistes en llegir l’informe. Sectors sobiranistes han especulat sovint amb una eventual lectura favorable de la Comissió de Venècia a una consulta sobre la secessió. L’any 2017 el Parlament de Catalunya va instar al Govern a buscar l’aval de la Comissió al referèndum que havia de tenir lloc l’1 d’octubre. El president Puigdemont s’hi va adreçar reclamant sense èxit el seu suport. És evident que la Comissió de Venècia respon a interessos dels Estats i que són aquests els que nomenen els seus integrants, però els seus posicionaments gaudeixen de prestigi i aquest darrer és clar i inapel·lable. No hi ha hagut massa interès a Catalunya en comentar un text que evidencia que seria suïcida tornar a plantejar sortides unilaterals, en forma de referèndum o de declaració d’independència, condemnades a no obtenir cap reconeixement internacional.
Tanmateix, els immobilistes embolcallats en una lectura rígida i petrificada de la Constitució de 1978 haurien de repassar el procés viscut a Xile culminat en el referèndum del 25 d’octubre. Un amplíssim i persistent moviment social ha posat en qüestió durant anys la Constitució de 1980 que Pinochet havia deixat lligada i ben lligada, i que, malgrat reformes puntuals, no preveia mecanismes per a la seva substitució ni la celebració d’un plebiscit. Finalment, els poders polítics, forçats per la ciutadania, no varen tenir més remei que buscar una sortida a la impossibilitat legal de canvis i promoure una reforma de la Constitució que, mitjançant una llei aprovada per les dues Cambres, convocava un referèndum sobre la qüestió. Recordem les dues preguntes: Vol vostè una Constitució nova? Sí o no. Quin tipus d’òrgan hauria de redactar la nova Constitució? Una Comissió Mixta Constitucional integrada per constituents i membres de l’actual Congrés o una Comissió Constitucional formada només per membres elegits per votació popular ? Els resultats han estat aclaparadors a favor de la nova Constitució que una assemblea constituent popular haurà d’elaborar.
La Comissió de Venècia ens aclareix les regles del joc. Però Xile ens demostra que tot és possible si hi ha exigència ciutadana i voluntat política. Hi ha qui s’ha apressat a assenyalar que l’experiència xilena no ens serveix perquè a l’Estat espanyol no hi ha acord possible; però això també s’havia afirmat durant anys en aquell país. Formulacions similars a les xilenes permetrien preguntar per la independència i per qualsevol alternativa política a Catalunya o sobre la República a Espanya en referèndums consultius dins l’actual marc jurídic. Com a allà, això no comportaria cap canvi immediat però una majoria de respostes positives hauria de propiciar reformes legals. Seria lent i complicat, com a Xile. Però conèixer la voluntat popular podria provocar canvis inesperats. Sembla més aconsellable transitar per la via del realisme, que és la del Quebec i la d’Escòcia, que tornar a assajar dreceres sense sortida.
