Fa uns dies, un amic em comentava que parlant amb un polític de fora del Principat, aquest li mostrava la seva perplexitat per l’escalada de tensió entre els dos socis de govern. No s’explicava aquesta eterna disputa sobre la qual ja hem parlat altres vegades en aquesta columna. És evident que, vist des de fora, sembla estrany que dos partits que no s’entenen mentre formen govern, estiguin condemnats a tornar a repetir acord després d’unes eleccions que només hauran de servir per a reajustar forces, però que no semblen indicar que hagin de permetre ni majories absolutes d’una sola força independentista ni opcions per a pactes fora de la suma d’ERC i Junts per Catalunya. O Junts per Catalunya i ERC. Els que observem i patim la política catalana ja hi estem acostumats.
Des que el president Quim Torra va donar la legislatura per acabada, el 29 de gener d’aquest any —sembla que en faci una eternitat—, la relació entre ambdues forces ha anat escalant-se en la destrucció de l’adversari aliat. Ni el fet d’haver-se de concentrar a combatre la pandèmia de la COVID-19 els ha refrenat en el desig d’enfangar-se en el retret cap al soci, amb l’ajut inestimable de tota mena d’esbirros, trols i tertulians. Fa temps que la disputa ha travessat les línies de la diferent visió ideològica per a entrar als terrenys fastigosos de la qüestió personal, de la sospita i el ventilador engegat.
Sense president i amb un vicepresident en funcions de president —al qual no se li permet cap mena d’atribució presidencial—, la darrera setmana ha estat especialment sagnant i vergonyosa, en dos fronts d’aquesta guerra d’agitació i propaganda. Per una banda hem vist com les dues forces que van tirar endavant el procés independentista —en pau descansi—, competien indissimuladament per veure quina de les dues havia actuat amb contundència i celeritat davant les acusacions d’assetjament sexual contra algun dels seus dirigents. Per l’altra, hem assistit perplexos a l’estira-i-arronsa interdepartamental sobre l’obligatorietat o no del teletreball. La dèria per l’omnipresència mediàtica, per la sobreexposició dels consellers i alts càrrecs, i les rodes de premsa i entrevistes que no porten enlloc, en mitjans on es reprodueixen aquestes guerres intestines, ha estat l’ecosistema perfecte per a aquest joc dels disbarats amb amplificador.
Mostres d’una forma mesquina de fer política que no han sabut tampoc esmenar aquells independents que van trufar les llistes d’ambdues formacions i que havien de salvar el país dels mals dels polítics professionals. Al contrari, aquests partisans paracaigudistes s’han trobat com a casa en la lluita partidària i han esmerçat tota mena d’esforços a mirar de fer punts per derrotar, humiliar i destruir els seus companys de govern i parlament. Amb el suport, com dèiem, de xarxes socials i mitjans de comunicació on alguns elements especialment tòxics de cadascun dels espais s’han dedicat a embrutir la política fins a nivells dignes de la retòrica trumpiana i la dèria per les fake news.
Això sí. Com dèiem al darrer article, aquesta guerra sense treva s’intenta representar edulcorada amb crides constants a la unitat estratègica, al tornarem a vèncer, al mandat de l’1 d’Octubre i als clams contra la repressió, contra la judicialització de la política i, segons la força que sigui, a la confrontació intel·ligent o al diàleg sense límits.
Després de tres anys de l’octubre del 2017, veiem amb tota cruesa que d’aquell moviment independentista que va agafar volada impulsat per la cursa entre els de Puigdemont i els de Junqueras, —els primers, acusats pels segons de posar pals a les rodes, abanderats del tenim pressa—, ara només en queda això: la lluita aferrissada per l’hegemonia del sobiranisme, encara que sigui condemnats a governar junts serrant les dents i amb els papers intercanviats.
Potser al capdavall tindran raó, malgrat sigui cruel acceptar-ho, els qui asseguraven que el procés, lluny de l’objectiu de la independència, no tenia cap altra fi que desfer un torcebraç d’interessos partidistes. La repressió, la presó i l’exili, amb la judicatura i la Guàrdia Civil erigits com a salvadors de la unitat d’Espanya, no han fet fins ara altra cosa que evitar l’autocrítica, allunyar l’assumpció de responsabilitats i vetar el judici sobre el passat immediat amb la retòrica contaminant-ho tot. Entretant, amb aquesta sensació de la presa de pèl, potser només queda recordar allò de “no era això, companys, no era això, pel que varen morir tantes flors”. I qui diu flors, diu ulls perduts.
