La remor sobre una candidatura hipotètica de Mónica Oltra a l’alcaldia de València porta temps escampant-se per la ciutat i pels mentiders polítics del País Valencià. Lògic. Seria una jugada intel·ligent que resoldria uns quants problemes d’una sola tacada. L’únic però, si de cas, és que un moviment tan agosarat palesaria l’actual situació de feblesa de Compromís: com en els escacs, quan has de moure la reina, és que la jugada se t’està complicant. Com a mínim.
Oltra ja ha tocat sostre a nivell autonòmic. Ben és cert que una de les causes principals de l’ascens polític de Compromís i, per extensió, del pacte del Botànic que va posar fi a vint anys del règim corrupte del PP, ha estat el tiró electoral de la vicepresidenta. Oltra va donar embranzida a la coalició amb un discurs nou, fresc, contundent, amanit amb el xou mediàtic de samarretes i balls i envernissat amb la promesa de quelcom diferent, d’una altra forma de fer política. Va emmirallar el nacionalisme valencià i, de retruc, va eixamplar la base amb el discurs ecosocialista i la recol·lecció de nous votants de procedència diversa. No és poca cosa; és moltíssim, de fet. Però ja no dona per a més.
El sorpasso de Compromís a Esquerra Unida com a principal partit a l’esquerra del PSPV anava acompanyat del somni humit de sobrepassar electoralment també els socialistes. Per un moment, semblava que sí. Almenys a la realitat paral·lela de les enquestes cuinades. Però, com deia Martí i Pol, el poble, com la realitat, és tossut i les urnes valencianes sempre tenen una tendència perniciosa a apostar pel partit estatal majoritari de cada moment. El president Ximo Puig ha fet la resta. Avui ningú, ni tan sols a can Compromís, creu o parla ja d’assolir el primer lloc.
En aquest escenari, Mónica Olta no serà mai presidenta de la Generalitat. La vicepresidència que ocupa fa uns anys és el seu sostre polític de vidre particular a nivell autonòmic i, amb una possible retirada descartada, només té dues opcions: repetir una fórmula amb signes d’esgotament o canviar d’escenari. Moure la reina. Provar una nova estratègia.
El pas d’Oltra al lideratge de la llista municipal de Compromís a València deixaria el camí lliure a una renovació necessària al capdavant de la coalició. Seria el moment de donar pas a sàvia nova amb segell del Bloc, el partit que suposa el 90% quantitatiu de Compromís i que, no obstant això, porta anys acceptant, engolint i paint el lideratge d’una outsider capaç de dir obertament que no és nacionalista o de clavar el dit a l’ull dels seus companys de coalició amb comentaris desafortunats sobre el procés català. La resistència interna a Oltra que porta anys covant-se al sector dur del Bloc quedaria desactivada si el nou cap visible de Compromís i candidat a president de la Generalitat surt de les files nacionalistes.
El nom que tothom té al cap, és clar, és Vicent Marzà: conegut del gran públic per la seua tasca com a conseller d’Educació, amb experiència de gestió, jove, del Bloc i, malgrat això, amb bona premsa a la resta de formacions de Compromís. La marxa d’Oltra obriria la porta a aquest relleu -o qualsevol altre, que no tot està dat i beneït dins del mateix Bloc- i, de pas, tancaria l’escletxa que pot obrir en Compromís una possible jubilació de l’alcalde Joan Ribó.
Mónica Oltra, de fet, té tots els ingredients necessaris per a convertir-se en una alcaldessa de primer nivell. En una Rita Barberà d’esquerres, com qui diu. Té experiència, do de gents, una gran capacitat de treball, ambició política, la dosi justa i necessària de populisme i un bon cartell electoral a València ciutat. No debades Compromís, amb Oltra al capdavant, ha crescut exponencialment al cap i casal, un lloc inhòspit i perillós políticament, on el Bloc a soles mai ni s’havia apropat a la fita d’obtenir un regidor solitari.
Tot plegat seria per fer-ne un pensament. Oltra no tindria cap dificultat per a berenar-se fàcilment a Sandra Gómez, un producte de la pedrera socialista que, al meu parer, no és més que un bluf polític; seria el contrapunt perfecte a la popular María José Català, l’única persona capaç de posar en certs problemes a l’actual govern municipal. I el més important: permetria l’arribada d’aire renovat a una Generalitat on la tebiesa de Compromís i la intel·ligència de Ximo Puig està posant al PSPV camí de l’escac i mat electoral. A l’oposició, sí, però també als seus propis socis.
Els profetes de l’estratègia electoral de la coalició han de reaccionar. La fórmula de l’èxit mai no és eterna i, en aquest cas, ja està marcint-se. Calen nous escenaris, si no es vol que l’aventura de Compromís siga una arrancà de cavall i parà de burro, que diem els valencians. El moviment és clar i evident: Oltra, alcaldessa.
