A cada nova oportunitat de retrobada que vehicula el setmanari El Temps, em debato entre proposar-vos algun aspecte de l’actualitat política rellevant o compartir reflexions, idees, pensaments que posen el focus en aspectes culturals que, sovint, escapen al titular del dia.
Escriure-us a poques hores de conèixer les detencions vinculades a l’operació Vólkhov -que, cal recordar-ho, apel·la al nom del riu on va tenir lloc una batalla de la feixista División Azul- o sabudes les duríssimes decisions preses per les autoritats catalanes i valencianes amb l’objectiu de frenar l’expansió del coronavirus m’accentua aquest debat intern. Amb tot, crec que la cultura pot esdevenir, en bona mesura, part de la resposta a la crisi individual i col·lectiva que patim i que patirem molt severament els pròxims mesos. Una resposta que per íntima s’endevina també reflexiva i de llarg recorregut. Ho comparteixo sabent de les possibles contradiccions que aquesta afirmació pugui generar-vos en un context on el Govern català ha hagut d’afectar l’activitat cultural amb mesures restrictives davant l’amenaça d’un col·lapse hospitalari que ja no es conjuga en futur sinó que tenim al damunt.
Si bé la declaració recent per part del Govern de Catalunya de la cultura com a bé essencial responia inicialment a l’objectiu d’afavorir-ne la recuperació dels diferents sectors i donar resposta a les necessitats dels i les seves professionals, aquesta declaració, tot i tenir efectes protectors importants en decisions preses les darreres setmanes, no ha estat suficient com per blindar-ne l’acció sabut l’increment imparable de contagis a Catalunya. No obstant això, estic segur que la cultura continuarà fent alguna cosa més que trampejar la situació, continuarà reinventant-se, creant, essent més crítica i punyent que mai i, amb no poques dificultats, usarà amb intel·ligència i enginy les eines que més la protegeixen: el talent.
En aquest context i comptant amb aquesta eina que va més enllà de la pura declaració, de l’elogi del KM0, apel·lo als i les responsables de la gestió cultural del país a convertir aquesta situació tan absolutament excepcional en una oportunitat de confiança, coneixement, estima i fidelització del públic envers els artistes de proximitat, que s’han format aquí, que s’estimen la cultura del país, que tenen bon projecte i que treballen en base a uns paràmetres d’excel·lència i qualitat altíssims. En tenim, com en té tota altra cultura. De fet, no ens en sobren i cal, com en tot a la vida, destriar el gra de la palla. Sé i sé que sabeu que en tenim i tal vegada aquesta situació que per moments ratlla la distòpia pugui ser l’oportunitat fins ara inexistent de fer-los lloc i confiança en les nostres programacions: no com a premi de consolació sinó per trencar unes dinàmiques perverses de monopoli de grans interessos que poc tenen a veure en convertir la cultura en motor social i econòmic de primer ordre i en eina valuosa per al coneixement i creixement personals.
La nostra cultura, aquella que creen els i les nostres conciutadanes des la proximitat del dia a dia, compartint aquelles qüestions que ens preocupen com a parts que som d’un tot major, d’una col·lectiu determinat que habita l’ara i l’aquí, és aquella cultura que ens explica i que en aquests moments pot donar resposta a unes inquietuds que rarament coneixerà d’una manera tan veraç i pròxima el ciutadà d’una realitat forana. És clar que hi ha temes universals; la reflexió que us faig no és de quota, ni de mirada curta ni de proteccionisme mal entès, més ara que us parlo des d’un exili forçat que m’ha obligat a obrir ulls i orelles a tot allò que passa i s’explica d’una manera diferent a la pròpia. Us parlo de normalitzar allò que ja trobem comprensible i fins i tot lloem de cultures properes com la francesa o fins i tot la basca. Oportunitats per als de casa, ara més que mai. Les necessiten. Les necessitem.
