Haver estat durant anys membre de jurats literaris permet anar confeccionant mentalment una certa tipologia dels aspirants a escriptors. En aquesta categoria hi ha des de les propostes aparentment joves que parteixen d’una certa voluntat d’estil i idees bones que els costa després arrodonir -fet absolutament normal en els començaments- a qui té una irresoluble confusió entre escriptura i redacció, sense referents ni bagatge lector aparent. Dels primers algun dia es poden esperar bones notícies. Dels segons, difícilment.
Una altra tipologia és la de l’aspirant veterà que notes que ha dedicat anys i esforç a bastir la novel·la de la seua vida, en la qual ha bolcat memòries familiars o personals, o s’ha endinsat en una trama inventada, normalment històrica, amb correcció i un estil justet, imitant sense massa massa gràcia autors i autores que li agraden. En aquests originals no és difícil trobar llampecs de literatura i personatges amb grapa, però el conjunt no se sosté. Temàtiques suades que tampoc no s’articulen amb un discurs literari potent. I sap molt greu, perquè esbrines que darrere hi ha hores i hores de treball i tones d'il·lusió.
Originals que van saltant de premi en premi esperant una oportunitat que no arriba mai perquè sempre hi haurà un escriptor o escriptora amb ofici i trajectòria que li passarà per sobre, amb tota justícia. I no, en contra del mantra, els premis (almenys en els jurats en què jo he estat present i em consta que en molts altres) no estan donats: el que passa és que enfront dels consagrats no sol haver competència seriosa. Aquesta és la història: es publiquen moltes coses que no s’hauria de publicar, però moltes més no passen els filtres i sortosament no es publiquen o acaben sovint en autoedicions obertes o encobertes que, tret de casos molt excepcionals (Andreu Sevilla com a gran paradigma), no se sostenen literàriament. Aquesta, tanmateix, és una altra història.
I per contradir moltes de les coses apuntades adés hi ha el sorprenent i prodigiós cas de Les espines del peix, el tardà però fenomenal debut literari del veterà Josep Colomer (Poble Nou de Benitatxell, 1957), guanyador del Premi Andròmina dels Octubre amb una novel·la que, tot i la temàtica, no té res a veure amb aquelles històries desgastades com les soles d’un missioner i contades amb un estilisme precari com un repartidor d’Amazon. Feta des del solatge i la solidesa literària i intel·lectual. Amb una intrahistòria igualment sorprenent.
Colomer, filòleg i mestre de professió, li contava en una entrevista al meu company Àlex Milian que la novel·la va estar escrita entre 2005 i 2010, a estones, com a teràpia, en una temporada que “no estava molt d’acord amb la vida”. El projecte va créixer, convertint-se en una altra cosa. I acaba amb la creació, com sol dir en aquests casos el crític Francesc Calafat, de tot un món. Un món que és un poble imaginari, Benià, però que podria ser el Benitatxell natal de l’escriptor o, com en deia una lectora entusiasta, desenes de poblacions de la Marina. Per les coses que es conten, pel rerefons, que va des de la postguerra fins l’eclosió turística. I potser, expressat així, no us semblarà una temàtica molt engrescadora, però Colomer modela la matèria primera amb talent, un coneixement de la narrativa i un ofici que no se li suposa.
La gran ensenyança de tot plegat és com els nostres prejudicis són tan febles i desmuntables com algunes de les nostres conviccions
L’edat, en aquest cas, sembla un avantatge. Perquè estic segur que, durant el llarg procés de gestació d’aquesta novel·la, Les espines del peix s’ha beneficiat del solatge literari que Josep Colomer anava adquirint a través de les lectures. Un cas que em recorda al del malaguanyat Josep Bartomeu, denier, llibreter i amic de Rafael Chirbes qui, dècades després d’haver escrit una primera versió en castellà de la seua única i valuosa novel·la, la va traure del calaix i la va publicar en català, amb el títol de Capvespre. L’altre gran debut literari tardà dels últims anys al País Valencià.
Des de les primeres pàgines, amb una tria de textos sobre Benià lògicament fictícia, incloent suposats estudis i poemes, es veu que Les espines del peix no és una broma. Sensació que confirma el primer relat, “De viatges, de trons i llamps, d’aiguats. París, París, París”, la història de les Madoselles, dos personatges entranyables, fascinants i dissortats del poble que el lector ja no oblidarà. Habitants d’una galeria farcida de personatges igualment memorables i històries en molts casos sorprenents, creacions imaginatives sobre la repressió franquista, la vida mística i social del poble o l’esclat turístic, que Colomer narra amb gran varietat de registres, des de la cruesa desfermada al drama atenuat per un humor en ocasions amable, sovint molt bèstia. Una novel·la en la qual, com destaca Anna Punsoda en el pròleg, el gran protagonista és el poble, però la seua història es cus a través de relats que s’entrellacen i van definint els seus habitants. Una estructura ben parida articulada sobre una prosa fluida, llegidora i rica en lèxic. D’un acabat impecable.
La gran ensenyança de tot plegat és com els nostres prejudicis són tan febles i desmuntables com algunes de les nostres conviccions. Mai no és tard per descobrir que en això també estàvem equivocats.
