Em trobe una eruga de l’esfinx de les corretjoles. Creua el camí buscant un lloc on iniciar la metamorfosi: avança ràpidament, amb aquell moviment ondulant, com si l’energia que l’espentara tinguera una naturalesa hidràulica, i amb el típic esperó al final del cos, indicatiu exclusiu dels de la seua família. Tots els esfíngids tenen aquest prodigiós apèndix, tan singular i extravagant, i que mai els entomòlegs han sabut esbrinar la seua funcionalitat. S’esdevé com el casc del casuari o les plaques òssies d’alguns dinosaures: són un misteri evolutiu. La veig creuar el camí, i per la direcció en què avança es dirigeix a una séquia, i s’arrisca a morir ofegada. La força orba que l’anima a seguir aquella direcció m’és del tot desconeguda, però la seua determinació em manté un bon temps interessat, veient-la avançar, convençuda de la seua empresa. Mire el marge d’on prové i és ple de corretjoles, en concret, de les de la serp, que fins fa ben poc lluïen unes campànules rosades delicades. Al costat, en un camp abandonat, creix un rodal d’olivardes, ara florides, que embaumen l’ambient de la seua flaire una mica fada, com de llençols humits, i on aquests dies es refugien els pregadéus.
L’eruga de l’esfinx sembla fugir d’aquell camp, i avança a bon ritme creuant el camí polsegós de terra. Aquesta eruga originarà en uns dies una papallona formidable, de les més grans d’Europa, caracteritzada per tenir una espiritrompa o probòscide llarguíssima, d’uns quinze centímetres. El seu aparell xuclador és tan extraordinari que es diria que és una papallona a una trompa pegada. Un vertader Cyrano de la natura. Fins al punt que el capoll té una estructura especial per a aquesta, i si bé la pupa en la majoria de papallones és com una mena de cilindre de color caoba sense cap distintiu, l’esfinx de les corretjoles té al cap un estoig especial per a acollir aquell òrgan prodigiós. Ho pense mentre l’eruga es desplaça enquimerada cap al precipici. Amb aquella probòscide arribarà al nèctar més resclosit i amagat, i no sols de les plantes mediterrànies, sinó també de les tropicals, perquè aquesta papallona és una voladora excepcional, i tant bon punt estiga presta iniciarà la migració cap a terres equatorials. Creuant mars, deserts i muntanyes. I mirant-la me la imagine en els boscatges equatorials, en la selva més impenetrable, libant una orquídia encimbellada al capdamunt d’un arbre ple de lianes.
Per això em decidesc a agafar-la i traslladar-la a un ribàs, lluny de la séquia. El cuc en sentir-se atrapat fa moviments espasmòdics, com volent clavar-me aquell ganxo rogenc. Un malaguanyat amic meu, gran amant dels animals, em deia que no calia de cap manera interferir en els designis de la naturalesa, i era capaç de veure ofegar-se una bonica papallona en un toll d’aigua, sense moure un sol múscul per auxiliar-la. Deixe el cuc fent aquells moviments espasmòdics i seguesc el meu camí. Però durant una estona pense en ella. També en la nostra vida hem de prendre sovint decisions d’aquest estil, guiar o auxiliar algú, sense que aquest ens haja demanat la nostra ajuda. En general, cadascú va a la seua, impera el campe qui puga, la vida més frenètica, ningú no té temps per als demés. Però, per altra banda, sempre recorde aquells que en els moments decisius em varen aconsellar, o advertir d’un risc, sense que tingueren necessitat de fer-ho i els hi estic agraït. Regresse i mire el cuc de la corretjola, que ara es manté immòbil on l’he deixat, aclofat com un gat. Si poguera li explicaria tot un seguit de coses.
