Quan Luis Bárcenas va ser imputat pel cas Gürtel els seus companys del Partit Popular van publicar un comunicat segons el qual “confiaven en la seva innocència”, atrevint-se a augurar que “així es demostrarà en els tribunals de justícia”, i feien un “reconeixement als més de 28 anys de serveis” que el tresorer havia prestat a l’organització política. Bárcenas havia entrat a Alianza Popular l’any 1982, abans de la seva refundació i canvi de sigles, ja des d’un principi fent tasques administratives relacionades amb la comptabilitat del partit, acompanyant el tresorer d’aleshores, Ángel Sanchís.
Certament, el seu full de serveis al PP era llarg, fins al punt d’encarregar-se de fer la feina bruta de la comptabilitat en caler negre. Bárcenas havia de ser vist internament, segur, com un soldat valent que no tenia por d’embrutar-se les mans pel bé de l’organització. La causa s’ho valia i molts li deurien admirar l’audàcia. És per això que, quan el 2013 va fer-se pública la trama de sobresous, Mariano Rajoy encara va encomanar-li, paternalment, fortalesa: “Luís, sigues fort”.
Però a mesura que la situació es va anar emmerdant, els copets a l’esquena van desaparèixer. Luís Bárcenas va deixar de ser reivindicat pels seus -els que segur que abans li reien les gràcies, l’encoratjaven i el convidaven a tots els tecs-, que el van deixar caure en un pou pestilent. Fins aquí arribava la lleialtat i la companyonia. De sobte, passava a ser un mentider, un lladre que havia actuat per iniciativa pròpia i sense retre comptes, un corrupte fastigós. Gairebé ningú el coneixia de res. Quan Bárcenas, abandonat com un gos i despitat, va decidir engegar el ventilador, el portaveu adjunt del grup parlamentari del PP, Rafael Merino, es referia a ell com “un senyor que és a la presó” i presentava Mariano Rajoy com una víctima de les seves vils difamacions. Algú es pot creure que el tresorer actuava pel seu compte? Que prenia les decisions empès per una actitud temerària que el seu partit no li demanava? Puja aquí dalt i balla.
Aquesta setmana l’extresorer de Convergència, Daniel Osàcar, ha estat notícia per haver declarat a l’Audiència Nacional en una peça separada del cas 3% dedicada a esclarir un presumpte blanqueig de capitals. Com en el cas de Bárcenas, Osàcar al principi va ser defensat pels seus correligionaris. Xavier Trias el va definir com “una de les millors persones que he conegut” i Francesc Homs fins i tot va “posar la mà al foc” per la seva innocència. Artur Mas va referir-se a Osàcar i a Andreu Viloca com a dipositaris d’una “confiança total i absoluta” i es feia “responsable del fet que aquestes persones administressin el partit”, mentre Oriol Pujol i Jordi Turull es deixaven fotografiar acompanyant l’extresorer al Palau de Justícia.
Daniel Osàcar, tal com segurament ho va fer Bárcenas abans de beneficiar-se’n personalment, es va deixar endur per la fidelitat al partit. Ell mateix ha reconegut que creia “que la lleialtat a CDC estava per sobre de la llei”, se n’ha mostrat penedit i ha explicat que la comptabilitat creativa ja s’aplicava a CDC abans que ell hi arribés. Amb el pas del temps, quan la cosa s’ha anat complicant, ja l’han deixat d’escortar els dirigents a les seves compareixences davant dels tribunals. Quan dimarts passat va explicar que creia que Artur Mas havia d’estar al corrent de les seves maniobres per rentar la pasta en B, Osàcar es va convertir en aquell temerari desconegut que era Bárcenas a Madrid.
De sobte, Mas es desvinculava d’aquell de qui s’havia sentit “responsable” i l’acusava d’haver pres decisions tan transcendentals per iniciativa pròpia: “si no la vaig donar jo [la instrucció de blanquejar], no la va donar ningú”. És més, insinuava que Osàcar feia catúfols perquè “és una persona gran”. Encara més genial, per barruda, ha estat la reacció d’Albert Batet, que ha estat alcalde, diputat i vicepresident de la Diputació de Tarragona per CDC i ara és president del grup parlamentari de Junts per Catalunya, que és una coalició entre CDC i PDECat: “No opino sobre assumptes interns d’altres partits polítics”.
Així és com a Daniel Osàcar se li reconeixen els serveis prestats: gairebé ningú coneix de res a aquest pobre vell que, o bé és un espavilat motu proprio, o bé repapieja. De què ha servit ser lleial al partit fins a jugar-s’hi la llibertat personal? De desagraïts l’infern n’és ple.
