No, aquesta crisi sociosanitària no ens farà millors persones. Potser tot el contrari. Els alts nivells d’agressivitat i verí en la política estatal són un espill. Però no l’únic. Hi ha d’altres. Hi destaca la creixent burocratització de les institucions: oficines del SEPE i la Seguretat Social tancades, cites prèvies davant qualsevol gestió, línies telefòniques sempre ocupades i el retorn a la figura del funcionari-demiürg i el torne vostè demà. O, millor dit, el mes vinent, quan la màquina genere la nova cita prèvia. La mastodòntica estructura de l’Estat grinyola. I res no han fet els autodenominats governs del canvi per rebaixar fatigues, hipertensions i dificultats respiratòries. Impossible demanar agilitats enmig de tanta atròfia. I per això la tramitació d’ERTOs i ingressos mínims vitals avancen a la velocitat d’un múscul al gimnàs després de Nadal. La classe mitjana, eixa entelèquia, quan no fantasmagoria, s’ensorra. I ho fa al damunt d’unes altres de més depauperades, aquelles que omplin els minuts de pròrroga als telenotícies, si és que eixe dia toca parlar de neveres buides i bancs d’aliments.
Són aquesta massa social, cada volta més massa, cada volta menys social, on s’acarnissa tota la burocràcia, el mur de les lamentacions on, òbviament, ningú no respon. I la rutina acaba per esdevindre pell, rostre, cos social. Glòria, per exemple, porta més de 15 anys ocupant una casa de la Generalitat. Ha vist com l’entitat que la gestiona ha canviat de nom: Ivvsa, Eige... Ara, EVha. I també el color polític dels responsables: PP, PSOE... Ara, Podem. Però ha continuat la marginalitat (induïda), les denúncies periòdiques en els jutjats per usurpació (sempre d’ofici, quina professió més nefasta...), el toc-toc de la policia, el badall del jutge decretant desallotjament, la paralització de darrera hora i el veïnat a la porta. Poc importa que el Govern del Botànic promulgués aquell decret que diu que el ocupants de vivenda pública que acrediten l’estada des d’abans de 2015 poden regularitzar la situació. Glòria continua enganxada a la llum i a l’aigua, sense contestació a la demanda de lloguer social, amb l’evidència que els decrets autonòmics tenen la mateixa eficàcia que els drets constitucionals a una vivenda digna. No res. Pur marxandatge d’aquell irrepetible marc de convivència que ens hem donat entre tots... I com que viu en un pis que és i serà un limbe, no pot empadronar-se i accedir a l’ingrés mínim vital, que d’altra banda s’està cobrant amb comptagotes. L’Ajuntament del canvi va establir el padró per raons especials si és que els Serveis Socials certificaven l’habitatge habitual. Així ho va fer Glòria fins a arribar a la darrera funcionària després de tres mesos de finestreta en finestreta. “No li ho farem, dis-li a algun conegut que l’empadrone a sa casa”, li amollà. És a dir, una funcionària del Padró proposant que s’empadrone on no viu i cometa una irregularitat. Expedient tancat.
Només Glòria donaria per a un volum enciclopèdic. El seu llistat de malalties és més llarg que el de la compra que no fa a diari. I sumades a l’esquizofrènia severa d’un dels fills, no arriben ni al 65% de discapacitat reglamentària per poder percebre una mínima prestació. Sí, almenys té casa. No és el cas d’Espíritu Santo i María, mare i filla, amb cinc menors, dos malats. La propietària de la vivenda que ocupaven va preferir deixar-la buida a negociar un lloguer social. Tot i comptar amb un informe de vulnerabilitat dels Serveis Socials, el jutge les va deixar en el carrer. I els Serveis Socials tampoc no van aplicar el seu informe i sols després d’una certa pressió veïnal, van proporcionar, molt provisionalment, una pensió. Són set persones i ja fa més de dos setmanes que viuen en una habitació de 10 metres quadrats, sense dret a cuina ni rentadora. L’Ajuntament abona per una sola setmana 500 €, el mateix que costaria un lloguer. És un balafiament de diners públics? Una manca de professionalitat? Mera desídia?
Són només dos casos, però els hi ha a grapats. Una problemàtica invisible de doble velocitat: la rapidesa amb què la gent esdevé marginada i la lentitud de les institucions a oferir resposta. Al voltant proliferen vivendes buides de bancs, de fons voltors i també públiques. Quina esperança hi ha que els polítics posen ordre a l’especulació dels grans tenidors si, en certa mesura, ells també la conreen amb tant de parc immobiliari en desús? I sort de drets per ara efímers, però que també cal reconèixer. Imaginen el PP legislant en favor dels treballadors? Sí, parlem dels ERTOs, dels ingressos mínims vitals. I ací al País Valencià, la renda d’inclusió, amb les seues llums i moltes ombres. Però d’això, ja en parlarem.
